Blacula

No sabem fins a quin punt no fa riure el títol d'avui: Blacula (William Crain, 1972), un film que es presenta al seu tràiler amb la frase “Blacula, Dracula's soul brother”. Probablement no sigui un film que entraria en el cànon dels millors de la història del cinema. Indubtablement, però, té un gran interès en el context social i cultural de la lluita pels drets civils dels afroamericans als EUA, i el gènere cinematogràfic que la representa, la blaxploitation.

Cal no oblidar, i aquí se’ns congela el riure, que la major part de la població afroamericana dels EUA són descendents d'esclaus, portats a la força des d'Àfrica per les potències colonials blanques del s. XV al XIX, en un comerç triangular entre Europa, Àfrica i Amèrica fruit de la capacitat civilitzadora occidental. Cal no oblidar tampoc que malgrat l'abolició del tràfic d'esclaus als EUA el 1812 i de l'esclavitud el 1865, es va mantenir una situació de discriminació legal fins el 1964 fomentada en estereotips i prejudicis cap a la població afroamericana. El cinema, evidentment, no és aliè a aquesta situació.

Les primeres representacions de l'afroamericà al cinema de Hollywood provenen sobretot dels Minstrel Shows, protagonitzats per la figura del coon, típicament negres apocats, tímids, ridículs, mandrosos, d'ulls saltats i llavis gruixuts i, atenció, representats per blancs amb la cara pintada, els Black Face.Wooing and Wedding of a Coony (1907) o Ten Pickannies (1908) en són exemples. També el clàssic del cinema imperial de tots els temps The Birth of a Nation (D.W. Griffith, 1915) és una bona mostra del racisme més cru, justificació del Ku Klux Klan inclosa.

Entre els anys 1910 i 1940, fruït de la segregació racial, es produeix un fenomen curiós: una incipient indústria alternativa, els Race Films, de cinema produït, dirigit, protagonitzat i consumit per afroamericans, que en gran part fuig dels estereotips racials. The Railroad Porter (W. Foster, 1912), The Brute (O. Micheaux, 1920), Symbol of the Unconquered (O. Micheaux, 1920) en són exemples. Al mateix temps, el cinema blanc continua presentat l'estereotip més o menys invariable, com per exemple als molt racials All Black Cast, films controlats per blancs però protagonitzats per afroamericans, com ara Aleluya! (K. Vidor, 1929) o Cabin in the Sky (V. Minnelli, 1943).

Després d'un llarg període d'absència absoluta durant el qual l'afroamericà deixa de tenir cap tipus de representació cinematogràfica mínimament rellevant, més enllà dels papers molt secundaris de subalterns, trobem a finals dels anys seixanta films que busquen rendibilitzar els nous aires de drets civils, des d'un punt de vista molt conservador pel que fa a la supremacia blanca, amb Sidney Poitier, el bon negre, protagonista, per exemple, de la molt paternalista Guess Who's Coming to Dinner (S. Kramer, 1967). Ens estem referint al cinema institucional de Hollywood, a la indústria de les Majors, i no al cinema independent nord-americà ni al cinema d'altres països, on per descomptat ja feia temps que estaven circulant nous aires. Citem només la independent Shadows (J. Cassavetes, 1959) o la sengalesa La noire de... (O. Sembene, 1965).

A Hollywood, no serà fins la dècada dels setanta que podem parlar, de nou, d'un cinema negre, amb el molt radical al·legat polític Sweet Sweetback's Baadasssss Song (M. van Peebles, 1971), primer film dirigit als EUA per un afroamericà després de dècades de silenci negre.

Gairebé al mateix temps trobem la blaxploitation, amb films produïts, escrits, dirigits i interpretats per afroamericans, i que busquen una audiència també principalment afroamericana, cosa que no veiem des dels Race Films. Un cinema de suau càrrega política, bàsicament fet amb finalitat comercial –films d'explotació– i distribuïts per les Majors en un esforç d'adaptació als nous temps polítics i socials, però que té un altíssim valor social i cultural pel que representa respecte de trencar l'estereotip negre i els prejudicis que s'hi vinculen. Cotton comes to Harlem (O. Davis, 1970), Shaft (G. Parks, 1971) i el film que avui ens ocupa en són bons exemples: afroamericans protagonistes, cínics, agressius i sexualment actius, tractant d'igual a igual als blancs, a qui no els deuen res, ni tampoc obediència.

La representació de l'afroamericà al cinema de Hollywood continuarà canviant després, però ja no deixarà d'estar present al cinema mainstream nord-americà amb personatges protagonistes complexos o diversos. L'herència de la blaxploitation estarà, per una banda, en una certa normalització comercial en títols com Trading places (J. Landis, 1983) o Jumpin' Jack Flash (P. Marshall, 1986), films de crítica social molt diluïda però que incorporen caràcters afroamericans no estereotipats, o millor dit, tant estereotipats com ho puguin estar els caràcters de blancs, de dones, de gays, de bibliotecaris, de policies, de polítics, de gent gran o de qualsevol altre col·lectiu humà. Potser la paròdia és el recurs més habitual per representar afroamericans fent broma de les convencions i els estereotips sense cap tipus de lectura reivindicativa, com ara trobem a l'autèntic All Black Cast televisiu dels noranta The Fresh Prince of Bel-Air (A. Borowitz, S. Borowitz, 1990-96), també a Die Hard. With a Vengeance (J. McTiernan, 1996) o al molt postmodern Jackie Brown (Q. Tarantino, 1997).

També podem rastrejar l'herència de la blaxploitation en un cinema potser igualment comercial però sense dubte molt més polític, amb directors afroamericans de la generació immediatament posterior als de la blaxploitation, el més important dels quals és Spike Lee, amb films com Nola Darling (1986), Malcolm X (1992) o Bamboozled (2000), un molt irònic Minstrel Show televisiu i postmodern: els actors que interpreten als protagonistes del show al programa fictici de televisió són afroamericans, amb la cara pintada de més negre!

Per acabar, el valor de Blacula en el context de la representació de l'afroamericà a Hollywood és indubtable. Té valor social i cultural, i en definitiva indirectament polític, per reivindicar un model on el públic afroamericà es pugui identificar amb un mínim de dignitat. Això efectivament, no fa riure.

Lluís Anyó (Universitat Ramon Llull)