The Birds

La decisió de rodar The Birds li va sobrevenir a Hitchcock després de llegir, en un diari de Santa Cruz (California), una notícia en què es destacava una invasió d’ocells a la zona que havia provocat importants desperfectes tant en collites com en finestres, cotxes i diversos elements vinculats a la civilització. Annexionant la idea suggerida per aquesta notícia a la seva precedent lectura de The Birds, una narració curta de Daphne du Maurier apareguda el 1952 i que explica la crònica d’un frenètic atac d’ocells en una localitat de modestes dimensions – atac suscitat, com s’aclareix en el text, per un tipus de malaltia rabiosa en les aus. [...]

Una de les decisions més fermes, i també de les més decisives de cara a preservar la grandesa del film, serà la seva negativa a incloure qualsevol tipus d’explicació respecte al perquè dels atacs dels ocells, factor que es distanciava de manera crucial del de ralt de du Maurier i amb el qual dotava a la història d’una nova dimensió, infinitament més suggeridora.Des del punt de vista tècnic, The Birds, serà un dels films més ambiciosos de tota la carrera del cineasta, necessitant una vintena de setmanes de rodatge i una exhaustiva preparació prèvia, sobretot en el concernent a la visualització dels atacs dels ocells.

The Birds completa el seu cercle argumental deixant-lo paradoxalment obert, assumint la impossibilitat de tancar-lo, negant qualsevol rastre tranquil•litzador. Per aquest desenllaç s’adverteix com el més desassossegant mai filmat per Hitchcock, sense deixar cap altra opció que el consegüent triomf de l’absurd, que la imposició de la il•lògica sobre la lògica, que la derrota de la racionalitat davant una irracionalitat que, com a tal, no té explicació i ni causa aparent. El subjecte, l’individu hithcockià, existeix perquè es relaciona amb un espai determinat que no només el defineix i el caracteritza sinó que també el protegeix, el salvaguarda com individualitat, l’aïlla, li recorda les seves senyes d’identitat en la mesura que el reflecteix com a persona. En aquest sentit, la pèrdua d’estabilitat acostuma a estar lligada a la pèrdua de l’espai ordinari, a la pèrdua de l’escenari normal de l'existència quotidiana.

En la seva pintura de la mort, The Birds, enforteix la voluntat de vida, i, en les dificultats de les situacions límit, les identitats acaben per aflorar a la superfície, el fet latent acaba per manifestar-se. En consonància amb aquest intens retrat de personatges, The Birds s’imposa com un model de construcció. No només per la seva intel•ligent estructuració argumental a partir d’un suport tan senzill o pel seu hàbil sentit de la dosificació, sinó sobretot per la seva capacitat per disposar els diversos elements de tal manera que acabin portant al conjunt cap a un territori per res previsible, fins a una direcció naturalment més complexa. També aquí la concentració espai-temporal compleix un paper destacat. Bodega Bay es consolida, pràcticament, com un món, com un univers de malson, més encara si se’l considera –així cim ho fa en el film, des de l'òptica de la protagonista, una estranya procedent d’un lloc confortable i que s’instal•la en un context que es desconeix. Hitchcock legitima, una vegada més, el seu dret a compondre un joc, aquí declaradament cruel, en la que la il•lògica, ara falsament arbitrària, pot estendre el seu domini.

En The Birds, Hitchcock sustenta la seva labor en dos suports bàsics, com són el control dels suspens i un meditat treball sobre el so. En referència a aquest últim aspecte, sens dubte més específic, la primera consideració que s’imposa és la de recordar l’absència de música en el film. Tot i així, Bernard Herrman col•laboraria amb Hitchcock a l’hora de seleccionar i definir els sons que estan presents en la pel•lícula, i, en aquest sentit, no és desgavellat afirmar que The Birds conté una de les bandes sonores més elaborades de l'extensa filmografia del director. En una pel•lícula en la que els conceptes s’inverteixen en facilitat, en la que, sense anar massa lluny, els ocells passen d’engabiats a veritables carcellers  dels humans, també el silenci deixa de ser sinònim de calma per transfigurar-se en símptoma per a la inquietud o inclús en conseqüència directa amb l’horror.

Coma, Javier. Los pájaros; Río Bravo. Barcelona: Dirigido por, 2001.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Ackroyd, Peter. Alfred Hitchcock. London: Vintage, cop. 2015.
• Alfred Hitchcock: interviews. Sidney Gottlieb (ed). Jackson: University Press of Mississippi, cop. 2003.
• Arona, Danilo. Gli Uccelli di Alfred Hitchcock: e il cielo si avventò sulla terra. Roma: Un mondo a parte, [2010?].
• Coma, Javier. Los pájaros; Río Bravo. Barcelona: Dirigidos por, 2001.
• Kapsis, R. E. Hollywood filmmaking and reputation building: Hitchcock's "The Birds". “Journal of Popular Film and Television”, vol. 15, núm. 1 (1987), pàg. 5-15.
• Latorre, José María. Los pájaros de Alfred Hitchcock. “Dirigido por”, núm.93 (mayo 1982), pàg. 26-32.
• Mc.Combe, John P. ‘Oh, I see’…: The birds and the culmination of Hitchcock’s hyper-romantic vision. “Cinema Journal”, vol. 44, núm. 3 (2005), pàg. 64-80.
• McGilligan, Patrick. Alfred Hitchcock : una vida de luces y sombras. Madrid: T&B, 2005.
• Morris, Christopher D. Reading the birds and the Birds. “Literature/ Film Quarterly”, vol. 28, núm. 4 (2000), pàg. 250-258.
• Les oiseaux . Sopto, Donald. En L’art d’Alfred Hitchcock: 50 ans de films. París: Edilig, 1976, pàg. 259-267
• Paglia, Camille. Los pájaros. Barcelona: Gedisa, 2006.
• Los pájaros (The Birds)(DVD). Madrid: Universal Pictures, cop. 2001.
• Los pájaros. Cristóbal, Ramiro. En Alfred Hitchcock: 14 películas imprescindibles. Madrid: Ediciones Irreverentes, 2008, pàg.159-177.
• Los pájaros: lo real como cortocircuito del sentido. Arias, Luis Martín. En Alfred Hitchcock. Oviedo: Fundación Municipal del cultura / Oviedo, 1989, pàg. 337-345.
• Perry, Gregory. En The films of Alfred Hitchcock. London: Dutton Vista Picturebacks, 1965.
• Raubicheck, Walter. Scripting Hitchcock: Psycho, The Birds, and Marnie. Urbana ; Chicago ; Springfield: University of Illinois Press, cop. 2011.
• Smith, Susan. Hitchcock: suspense, humour and tone. London: British Film Institute, 2000.
• Toro, Guillermo del. Hitchcock. Madrid: Espasa Calpe, cop. 2009.
• Hitchcock, Alfred ; Truffaut, François. El Cine según Hitchcock. Madrid: Alianza, 2002.
• El Universo de Alfred Hitchcock. Guillermo Balmori (ed.). Madrid: Notorious, 2006.