Becoming Cary Grant

BECOMING CARY GRANT

Cary Grant, a l’altra banda del mirall

Becoming Cary Grant és un film de 85 minuts de durada i genèricament pot ser definit com un documental al voltant de la figura de Cary Grant, actor d’origen anglès i més tard nacionalitzat americà. Grant és una de les figures més representatives del star-system masculí del Hollywood clàssic. El film està dirigit pel documentalista anglès Mark Kidel i el guió és seu i de Nick Ware. Va ser presentat a la 70 edició del festival de Cannes, la del 2017, on va competir per aconseguir l’Ull d’Or al millor documental però va perdre davant Faces Places (Visages Villages) d’Agnès Varda i JR. Posteriorment el film va ser exhibit a través del canal de televisió per subscripció Showtime ja que aquest l’havia produït.

El documental inclou material divers. Hi ha  fotografies i filmacions privades on apareixen les cinc dones amb les quals Cary Grant es va casar: Virgina Cherrill, Barbara Hutton, Betsy Drake, Dyan Cannon i Barbara Harris. També apareixen escenes d’algunes de les pel·lícules més conegudes de la seva filmografia i dramatitzacions de diàlegs entre l’actor i la seva mare, Elsie Leach, en les veus de Jonathan Pryce i Fiona MacKenzie. I entrevistes amb Jennifer Grant, l‘única filla de Cary Grant i Dyan Cannon,  els  historiadors de cinema Mark Glancy i David Thomson i  l’autora Judy Balaban entre d’altres. Tot això ben orquestrat i harmonitzat per Mark Kidel que  fa també de narrador i conductor de la història.

El film pretén ser un "Cary Grant en les seves pròpies paraules" i la seva idea clau gira al voltant d'una frase dita per l'actor: "Tothom vol ser Cary Grant. Fins i tot jo". I és que Becoming Cary Grant pretén mostrar la persona existent darrere d'un personatge públic d'imatge glamurosa i sofisticada així com model de masculinitat amistosa. Això suposa mostrar també els costats foscos i mancances afectives d'una triomfant i reeixida estrella de Hollywood.

Així en el film es menciona explícitament:

 - La pobresa i absència de calor familiar durant la seva infància a Bristol

- El distanciament i abandonament del pare i l'internament de la mare en una institució de salut mental durant vint anys

- Les ambivalents relacions afectives (d’acceptació i rebuig) entre mare i fill amb posterioritat a la sortida de la primera de la institució mental

- La desconfiança cap a les dones que Grant va sentir durant bona part de la seva vida i que es va traduir en  les diverses relacions i matrimonis que a la llarga acabaven fracassant (encara que l’ últim, amb Barbara Harris,  aparentment li va funcionar)

Així mateix coneixerem la seva visita a psicòlegs, incloent el tractament amb LSD que en els anys 50 era legal als Estats Units, així com diverses teràpies alternatives. Tot això relacionat amb la mateixa problemàtica: la sensació de no saber qui era realment i si estava vivint la seva pròpia vida o una ficció. No hi ha, però, cap al·lusió als rumors sobre la possible homosexualitat de l’actor ni a la seva convivència amb Randolph Scott.

El punt fort de Becoming Cary Grant és que retrata un personatge tan interessant i atractiu com contradictori.  Des de l’aparició de les primeres stars, el públic sempre ha volgut considerar que no hi havia cap diferència entre la seva vida privada i la seva vida pública i que eren exactament igual fora de la pantalla que a la pantalla. Així cal entendre el títol del film i també la frase que  hem esmentat al principi. Cal dir que la seva imatge era certament  immillorable: elegant en el seu humor, elegant en el vestir, algú per al qual res del que li passi li sembla realment molt greu i que relativitza totes les coses. El seu humorisme té tant de lleu estoïcisme com d'excentricitat, però també li permet actuar i sortir airós de totes les situacions complicades que li toca viure. Les seves respostes són sempre diplomàtiques però alhora contundents. Fins i tot pot ser la víctima, però un espera que a la llarga sempre es surti amb la seva. Per descomptat estem parlant d'un Cary Grant en clau de comèdia encara que l'actor  també hagi interpretat amb encert personatges tortuosos, turmentats i amb certa ambigüitat moral en drames o intrigues criminals. Però fins i tot en aquest casos el seu magnetisme és potent.

Crec que Becoming Cary Grant pot servir com una bona introducció a la figura de Grant i  també és un bon recordatori de la seva excel·lència com star i com actor.

Becoming Cary Grant és un molt bon títol per a un documental de Hollywood. Suggereix que la persona en la que finalment es va convertir Cary Grant –va néixer l’any 1904 i va començar com a Archie Leach, un nen pobre de Bristol al sud d’Anglaterra - realment necessitava convertir-se en ell, per la mateixa raó que qualsevol altre persona: Cary Grant no era del tot d’aquest món. David Thomson, el venerable crític de cinema que xerra durant la pel·lícula com una autoritat sobre Grant, suggereix que l’actor no era ni britànic ni americà, sinó un híbrid únic. Fins i tot el seu accent, tant distintiu, era insubstituïble. En la superfície, tenia les cadències retallades de l’elegància cultivada pels britànics, però la musicalitat tenia una vessant més dura d’Amèrica. La pel·lícula cita a Grant dient “Tothom vol ser Cary Grant. Fins i tot jo vull ser Cary Grant”. Això demostra com d’espectacular va ser la formulació de “Cary Grant”. També és una evocació quasi perfecta del misteri estilitzat de l’estrellat clàssic de la gran pantalla.

Tot i així, fins i tot amb un tema tan gran com Cary Grant i una presa d’ell que sembla que tingui tots els seus significants metafísics de l’Antic Hollywood en el seu lloc, Becoming Cary Grant és un tèrbol i força decebedor retrat biogràfic. El director, Mark Kidel, fa un esbós en gran mesura, de la vida personal de Grant que li fa semblar melancòlic i vulnerable i una mica perdut. Quan encara era Archie Leach, es va convertir en actor de vodevil britànic, però la seva mare, Elsie, una costurera que patia depressió, va ser internada (pel seu pare) en un psiquiàtric quan tenia 11 anys, i ell va créixer sense veure-la, suposant que havia mort. Només després que Grant es convertís en una estrella de cinema es va assabentar que la seva mare seguia viva. Es va proposar treure-la de la institució i anar a visitar-la tan sovint com fos possible, intentant tapar el forat que ella havia deixat al seu cor. Tot i així, és revelador que no volgués que ella estigués per allà, obstaculitzant el seu estil de vida a Hollywood.

La pel·lícula basada en unes memòries inèdites de Grant, també es centra en els seus experiments amb l’LSD als anys 50, Quan escoltes per primer cop que Cary Grant va prendre àcid, el fet contrasta tan dramàticament amb el seu impecable i elegant posat, que suggereix que tenia un costat salvatge, o secret, per al que el personatge de la pantalla era només una tapadora. Però les experiències de Grant amb l’LSD van formar part d’un experiment rigorosament supervisat en la psicoteràpia de avantguarda del sud de Califòrnia. Prenia una dosi, un cop per setmana, a la consulta del seu terapeuta, es recolzava tapat al sofà i al·lucinava el seu camí de retorn al seu jo subconscient. L’experiència li pareix aterradora, alliberadora i curativa. Però no es tractava que Grant ensopegués veient a Lucy in the sky with diamonds - era més bé un psicoanàlisi seriós sobredimensionat.

 Tot això conflueix – una mica – en la persona que Cary Grant realment era. Però per un documental que s’atreveix a sondejar la vida interior d’una estrella de cinema amb una peculiar màgia que semblava ser la suma dels seus gestos exteriors - diccions, modals, que habitualment pertorbaven la reticència de la cella de gall - Becoming Cary Grant deixa massa preguntes sense respondre. La principal és sobre sexualitat de Grant. La pel·lícula mai menciona el període de la seva vida en el que va viure amb Randolph Scott als anys 30, una amistat de la que es rumoreja des de fa temps que va ser una aventura amorosa activa. Potser ho va ser, potser no. Però Grant, que es va casar cinc vegades, era tan guapo que Pauline Kael el va descriure com l’home més perseguit del segle XX, era una persona obsessionada per la fragilitat del seu temperament romàntic, i la pel·lícula és sorprenentment vaga en això i en tots els assumptes relacionats.

 Ofereix una crònica útil del desenvolupament de Grant com actor. La pel·lícula traça el seu creixement des dels primers dies, quan no tenia ni idea del que feia, fins les seves experiències en el plató de The Awful Truth (1937), on el director Leo McCarey va utilitzar les seves pròpies proclivitats com a faldiller per treure a la llum l’essència del Cary Grant que coneixem, el seu salt creatiu en la bogeria de Bringing Up Baby (1938), on el director Howard Hawks va tenir la genialitat de reconèixer que la personalitat de Grant mai va ser més universal que quan va sortir com un aristòcrata que acabava d’arribar de l’altre costat de la lluna. Curiosament, la pel·lícula deixa fora His Girl Friday (1940), la comèdia periodística de boges paraules que va veure la perfecció de l’estilitzat atac romàntic de Grant, però és encertada en reconèixer que les pel·lícules que va fer amb Alfred Hitchcock – Suspicion (1941), Notorious (1946), To Catch A Thief (1955) i North by Northwest (1959)- van ser la cúspide del seu art.

Tot i així, fins i tot aquí hi ha una idea amb el que pots acabar discutint. Hitchcock, que encara es taca amb aquesta línia d’”els actors són bestiar” va ser, de fet, un dels més grans directors d’actors de cinema que mai ha existit. I el que va treure en Grant, començant amb la seva decisió de donar-li el paper d’assassí de dones a Suspicion, va ser quelcom de monumental conflicte i profunditat. A Notorious, l’ardor de Grant es va disparar amb un anhel obsessionat. Becoming Cary Grant argumenta que el que es revela allà era, fins a cert punt, el “verdader” Cary Grant.

Però si ho penses, les emocions que van definir Cary Grant en les pel·lícules de Hitchcock eren notablement similars a les qualitats que emergiren de James Stewart quan va reballar amb Hitch a Rear Window i, especialment, a Vertigo. I ningú confon aquesta qualitat d’obsessió en la pantalla amb el verdader James Stewart. El que et deixa Becoming Cary Grant no és el misteri de la personalitat d’un actor al descobert. Es la revelació que era més actor – en la vida i al cinema – del que podríem haver pensat, fins al punt que s’escudi de ser revelat per aquesta pel·lícula gairebé per complet.

 Gleiberman, Owen. Variety 06/2017

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Deschner, D. (1994). Todas las películas de Cary Grant. Barcelona: RBA

Gleiberman, O. (2017, juny 05). Cannes Film Review: “Becoming Cary Grant”. <https://variety.com/2017/film/reviews/becoming-cary-grant-review-1202453931/>

Brooks, X. (2017, maig 12). Cary Grant: how to 100 acid trips in Tinseltown “changed my life”. <https://www.theguardian.com/film/2017/may/12/cary-grant-how-100-acid-trips-in-tinseltown-changed-my-life-lsd-documentary>

Wiegand, D. (2017, juny 05). Flawed film pursues the enigma of Cary Grant. <https://www.sfgate.com/entertainment/tv/article/Flawed-film-pursues-the-enigma-of-Cary-Grant-11197240.php>

Cannon, D. (2012). Mi vida con Cary Grant : Querido Cary. Barcelona: Libros Cúpula.

Eliot, M. (2007). Cary Grant : La biografía. Barcelona: Lumen.

Nelson, N. (2007). Conversaciones con Cary Grant : A través de sus propias palabras y de quienes mejor le conocieron. Madrid: Notorious ediciones.