Au hasard Balthazar | Filmoteca de Catalunya

Fitxa tècnica

Direcció Robert Bresson

Guió Robert Bresson

Música Jean Wiener

Fotografia Ghislain Cloquet

Interpretació Anne Wiazemsky, Walter Green, François Lefarge, Philippe Asselin

Producció França

Any 1966

La crítica diu

Au Hasard Balthazar utilitza l’itinerari de l’ase d’amo en amo per parlar, amb claredat meridiana, tot i que amb el sistema selectiu habitual en Bresson, de patiment, maldat, imbecil·litat, crueltat, ambició, gelosia, rancor, enveja, avarícia, prejudicis, estima, orgull, dignitat, ridícul, confiança, patiment, hipocresia i humiliació. Ni una cosa més ni una menys. Tot i la presència de la nena malalta, les primeres seqüències tenen un to gairebé pastoral, la petita Marie (Anne Wiazemsky), filla del mestre del poble, s’abraça amb Jaques (Walter Green), el fill del propietari de la regió, mentre l’altra filla d’aquest les gronxa o acaricia a les seves esquenes al petit Baltasar.

Quan la família torna a la ciutat, enduent-se amb ells la nena malalta que ja no es recuperarà, conclou aquest encant edènic. En la següent seqüència, Baltasar és colpejat amb fuet i pals, tira de carretes pesades i emmalaltirà per culpa de la pluja i la neu. Durant l’itinerari de propietari en propietari, tot i que d’una manera o altra sempre acaba retornant a Marie, ara ja adolescent, el burro es converteix en company de jocs d’infància, treballa en un molí, és animal de càrrega que tant serveix per portar sorra, gespa, cistelles de pa, material de contraban o turistes cansats, i en un interludi, serveix d’atracció circense gràcies al fet que un dels homes del circ descobreix el seu talent natural per als números.

El periple de Baltasar per aquest món va des del fràgil fins a l’abjecte. Marie l’estima, però no impedeix que Gérard (François Lafarge), de qui s’enamora, el maltracti de les formes més cruels possibles: no content amb colpejar-lo quan l’utilitza per al repartiment del pa, li lliga a la cua un diari en flames. Arnold el salva quan està moribund, però després, al beure més del compte, el maltracta tirant-li les cadires d’un bar. La crueltat es mostra permanentment en plans concrets de fuetades i cops a l’animal, però també n’hi ha prou amb la mirada d’un adolescent abans que un cotxe se surti de la carretera al relliscar amb l’oli que han escampat sobre l’asfalt.

Tot i això, tot i aquesta concatenació/condensació d’elements que ens condueixen a la categoria del martiri, hi ha una poesia especial en el pla de l’ull de l’elefant del circ i el contraplà de l’ull de l’ase, el reconeixement entre éssers que pateixen el silenci. En una imatge espiritual i cristiana, Baltasar mor envoltat de xais després de pujar a un cim i ser caçat pels trets d’un policia de duanes. És una escena “llarga”, amb diversos plans de duració sostinguda, un amb l’ase dempeus, un altre de genolls i un altre tombat a terra. Després d’un periple muntat sempre amb plans breus i idees suggerides per activa i per passiva, el final contemplatiu d’Au Hasard Balthazar comporta un profund respecte.

Casas, Quim. Bresson, retratos de la campiña. “Dirigido por”, núm. 383 (nov. 2008), pàg. 68-69.

Bibliografia

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Al azar, Baltasar (Au hasard Balthazar)(DVD). L'Hospitalet de Llobregat: Filmax Home Video, DL 2008.
Balsom, Erika. "One single mystery of persons and objects": the erotics of fragmentation in Au hasard Balthazar. “Canadian Journal of Film Studies”, vol. XIX, núm. 1, (Spring, 2010), pàg. 20-40.
Bresson, Robert. Au hasard Balthazar: liste sous-titrés espagnol de Robert Bresson. Paris: Cinétitres, [1966].
Browne, Nick. Narrative point of view: the rhetoric of 'Au hasard, Balthazar'. “Film Quarterly”, Vol. XXXI, núm. 1 (Fall 1977), pàg. 19-31.
Burnett, Colin. The Invention of Robert Bresson: the auteur and his market. Bloomington: Indiana University Press, [2017].
Cameron, Ian. The Films of Robert Bresson. London: Studio Vista, 1969.
Casas, Quim. Bresson, retratos de la campiña. “Dirigido por”, núm. 383 (nov. 2008), pàg. 68-69.
Cunneen, Joseph E. Robert Bresson: a spiritual style in film. New York; London: Continuum, 2003.
Ehrenstein, David. Pretty young thing. “Film Comment”, vol. XLV, núm. 6 (Nov.-Dec. 2009), pàg. 50-53.
Masson, Alain. Notes de lecture. “Positif”, núm. 555 (mai 2007), pàg. 55-56.
Pipolo, Tony. Robert Bresson: a passion for film. Oxford; Oxford University Press, 2010.
Prédal, René. Tutto il cinema di Bresson. Milano: Baldini & Castoldi, cop. 1998.
Robert Bresson. [Madrid]: Filmoteca Nacional de España, 1977.
Robert Bresson. “Banda aparte”, núm. 6 (feb. 1997), 84 pàg.
Robert Bresson. “Camera stylo”, núm. 5 (janvier 1985), 128 pàg.
Robert Bresson. “Film Comment”, vol. XXXV, núm. 3 (May-June 1999), pàg. 36-62.
Robert Bresson. James Quandt (ed.). Toronto: Toronto International Film Festival Group, 1998.
Simond, Clotilde. Esthétique et schizophrénie : a partir de Zabriskie point de M. Antonioni, Au hazard Balthazar de R. Bresson et Family viewing d'A. Egoyan. Paris: L'Harmattan, cop. 2004.
Zunzunegui, Santos. Robert Bresson. Madrid: Cátedra, cop. 2001.

Les tribulacions d’un ase: l’estil transcendental de Robert Bresson

"El món en una hora i mitja". Així va definir Jean-Luc Godard aquesta obra mestra que condensa exemplarment l’estil i les obsessions temàtiques del cinema de Robert Bresson. En plena eclosió de la Modernitat, el director de Pickpocket va lliurar un drama d’ambientació rural, esquerp i pessimista, que descrivia la França popular com un imaginari sense idealitzar, proper al to feréstec i desesperançat de directors com H. G. Clouzot o Luis Buñuel.

A A l'atzar de Baltasar, el cineasta porta a l'extrem el rebuig de l'actor professional en favor del "model" extret de la vida; en aquest cas, el protagonista és un humil ase que commou a l'espectador amb la seva mirada aquosa (que sembla expressar un ventall de sentiments gràcies al “miracle” de l'efecte Kuleshov) i el seu bram foragitat, desassossegant, davant del dolor provocat pels éssers humans.

Bresson filma el periple vital de l’animal, des del naixement fins a la mort, com si fos una “rondalla moral” dostoievskiana o, fins i tot, un martiri religiós. El film descriu la vida del burro com un trajecte ple d’humiliacions i mortificacions, amb pocs moments per a la tranquil·litat. La visió fragmentada dels cossos, les el·lipsis, l’ús del fora de camp, i, en general, el to distanciat, gairebé gèlid, de tot el relat acaba provocant en l’espectador una inesperada catarsi emocional. Un cop més, la veritable emoció s’assoleix després d’una obstinada resistència a l’emoció. Només la música de Franz Schubert, que Bresson gosa introduir contradient una de les “màximes” expressades a Notes sobre el cinematògraf (“res de música d’acompanyament...”), serveix com a líric contrapunt a la descripció naturalista i l’apunt quotidienne.

A l’atzar de Baltasar és la crònica desoladora, i alhora poètica, de l’existència sense glòria d’una bestiola que mai coneix la llibertat. I també una mostra gairebé perfecta d’allò que el director i guionista Paul Schrader va anomenar “l’estil transcendental” al cinema.

Enric Ros, Universitat Internacional de Catalunya.

Consulta La modernitat narrativa