Applause

A Nova York, Mamoulian va segellar una aliança amb el Theatre Guild, receptacle dels seus primers experiments amb la música, el so i la il·luminació, trasplantats després a la seva estètica cinematogràfica recognoscible. De 1927 és la seva primera adaptació de Porgy, on va utilitzar una mena de simfonia de sorolls, element comú tant en els seus musicals com en algunes de les seves pel·lícules no adscrites a aquest gènere, i la projecció sobre la paret de les ombres agegantades dels ballarins, recurs emprat amb major o menor grau d’imaginació a pel·lícules com The Gay Desperado (1936) i The Mark of Zorro (1940). Potser un dels aspectes més atractius de l’obra global de Mamoulian (cinema i teatre) sigui que subverteix totalment la teoria de que els directors procedents del medi teatral prioritzin la paraula sobre la imatge, l’estaticisme escènic i la unitat del decorat per sobre de la mobilitat de la càmera i les solucions del muntatge.

De fet, Mamoulian va trasplantar a la pantalla molts dels recursos expressius que havia ideat per les seves representacions a Broadway i Londres, perquè la seva concepció del teatre partia d’una aglomeració afí als recursos del cinema; “El teatre americà patia en aquell moment un excés d’influències naturalistes. Jo vaig adoptar la postura oposada i vaig concentrar els meus esforços en l’estilització de la posada en escena, aprofitant al màxim els projectors i les llums. Volia trobar equivalències abans que copiar la realitat: la realitat que buscava era d’ordre psicològic”. (Douchet i Tavernier). És com si abans de fer cinema, el futur realitzador d’Applause ja pensés en termes cinematogràfics, el que no deixa de ser una paradoxa en el context en el que es produeix el seu debut a Hollywood.

L’estil sofisticat i la reputació intel·lectual de Mamoulian eren perfectes pels responsables de la Paramount, l’estudi més interessat, en 1929, per l’acabat artístic dels seus productes, volgués fer-se amb els seus serveis. Però, en primera instància, li van oferir el càrrec de director de diàlegs per les naixents pel·lícules sonores, una de les tasques més ingrates d’aquella època. Els directors de diàlegs procedien del teatre i estaven preparats per la direcció d’actors que parlaven i declamaven sobre un escenari. La seva comesa, sense experiència prèvia al cinema, era la de filmar les escenes (primers plans generalment) on els personatges parlaven més, relegant les seqüències de més acció als realitzadors que duien fent pel·lícules des dl naixement de l’invent. Aquesta elecció absolutament equivocada dels productors va ser una de les causes principals de la regressió del llenguatge cinematogràfic en els primers anys del sonor. La majoria dels directors teatrals no van entendre les possibilitats ni del cinema mut ni del cinema amb so, pel que Mamoulian constitueix una grata excepció. Va refusar convertir-se en director de diàlegs i va convèncer Jesse Lasky per que el deixés responsabilitzar-se sencerament d’una pel·lícula, apostant, davant la incredulitat de tots, pel so com recurs expressiu més enllà, molt més enllà, del recitat monocord dels actors i la incorporació de músiques gravades a la rudimentària banda sonora.

Applause marca uns criteris molt clars en la relació entre Mamoulian i la indústria de Hollywood. Per aquesta tragicomèdia ambientada als espectacles de burlesque i d’strip-tease de Nova York, en la que sí que es va adoptar una irada realista amb la intenció de mostrar els aspectes més sòrdids i cruels de la forma de vida dels personatges, el director va planificar un seguit de seqüències amb la intenció d’experimentar amb les possibilitats encara verges del so. Va haver de vèncer les reticències i protestes dels seus tècnics, convèncer als productors i treure’s del barret un seguit d’incipients nocions d’estereofonia. Mamoulian volia filmar en un sol pla el retrobament entre una mare i la seva filla a un hotel de mala mort. Mentre la primera cantussejava una cançoneta, la segona es posava a resar amb un rosari a la mà. Mamoulian trencava l’estatisme de la posada en escena en aquells anys de notable incomoditat tècnica apropant-se als personatges i rectificant constantment els moviments de càmera. El tècnic de so li va dir que amb un sol micròfon no podia enregistrar alhora una cançó de la dona i una pregària de la noia. Mamoulian li va dir “Per què no utilitzen dos micròfons i dos canals i després barregem les dues bandes?” Decisions simples per a uns temps jeràrquics. Va haver de plantejar-se la proposta al cap de l’estudi i, finalment, Mamoulian va obtenir carta blanca per filmar segons els seus criteris, que no eren simplement tècnics, sinó , davant de tot, expressius: la presa-seqüència i el permanent moviment de la càmera, a una pel·lícula que a més incorporava per primer cop el so directe en escenes filmades al carrer, denoten l’aproximació de l’arrel documental amb la que Mamoulian va plantejar aquest primer treball, l’únic que podríem qualificar de naturalista; curiosament el seu primer muntatge teatral també va ser-ho.

Casas, Quim. Rouben Mamoulian: la técnica al servicio del arte. “Dirigido por”, núm. 311 (abr. 2002), pàg. 40-54.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Applause and Filmmaking. En Spergel, Mark. Reinventing reality: the art and life of Rouben Mamoulian. Metuchen, N.J: Scarecrow, 1993. Pàg. 87-110.
• Applause. En Milne, Tom. Rouben Mamoulian. London: Thames and Hudson : British Film Institute, 1969. Pàg. 17-28.
• Arroita-Jauregui, Marcelo. Notas sobre Rouben Mamoulian. San Sebastián: XXI Festival Internacional de Cine, 1973.
• Auriol, Jean-Georges. Applause. “Pour Vous”, núm. 208 (nov. 1932), pàg. 8-9.
• Casas, Quim. Rouben Mamoulian: la técnica al servicio del arte. “Dirigido por”, núm. 311 (abr. 2002), pàg. 40-54.
• Douchet, Jean ; Tavernier, Bertrand. Rouben Mamoulian. “Positif”, núm. 64/65 (oct. 1964), pàg. 66-67.
• Koszarski, Richard. 'The greatest film Paramount ever made'. “Film History”, vol. 15, núm. 4 (2003), pàg. 436-443.
• Lawrence, Amy. Bruised and confused: Helen Morgan and the limits of pathos. “Film History”, vol. 25, núm. 3 (2013), pàg. 1-31.
• Losilla, Carlos. La Invención de Hollywood: o cómo olvidarse de una vez por todas del cine clásico. Barcelona [etc.]: Paidós, cop. 2003.
• Smith, J.P. 'It does something to a girl. I don't know what': the problem of female sexuality in Applause. “Cinema Journal”, vol. 30, núm. 2 (Winter 1991), pàg. 47-60.
• Vila, Santiago. Rouben Mamoulian: el estilo como resistencia. València: Ediciones de la Filmoteca (Institut Valencià de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay), 2001.
• Young, Paul. Applause. En Fifty key american films. John White ; Sabine Haenni (ed.). London ; New York: Routledge, 2009. Pàg. 24-30.