Alien

Provisionalment, el guió d'O'Bannon es va dir Star Beast.  Encara que era un títol que no satisfeia al seu autor. Una nit, embussat en una seqüència, va pensar: «Què faig amb l'estranger (Alien)?». Feliç amb la seva fortuïta idea, va passar a titular-ho de manera definitiva Alien. Alhora que O'Bannon i Shusett treballaven en una primera versió del guió, aquests van anar a veure a un altre amic, l'il•lustrador Ron Cobb. Aquest havia treballat ja amb O'Bannon en la preparació i rodatge del film Dark Star, film amb alguna semblança a Alien, òpera prima  del cineasta John Carpenter produït en 1974. Van parlar de la història i Cobb va acceptar realitzar uns dissenys preliminars. Fins aleshores es tractava d'un projecte modest, de poc pressupost.

Conscient d'això, Cobb va treballar amb mesura: «Em vaig asseure i em vaig posar a esbossar la nau, cosa que em va agradar molt fer. El guió de Dan feia al•lusió a una nau petita, amb molt poca tripulació. Aterren en un planeta desert, troben una antiga piràmide i espanten a una criatura allí oculta. Això era tot. Ell volia un film de baix pressupost, com Dark Star, i m'agradava la idea. Així que vaig fer uns quants dibuixos i Dan va ser a tancar-se amb els meus dibuixos i el guió». Van passar tres mesos fins que O'Bannon i Shusett van finalitzar el llibret.

Amb ell sota el braç i els dibuixos de Cobb, van començar a passejar per diverses productores amb la finalitat de convertir la seva il•lusió en cinema. «Anàvem d'aquí cap enllà amb la nostra història —explica O'Bannon— i des del principi començarem a notar reaccions positives completament incomprensibles. I el millor és que la gent ens va inundar literalment de proposicions; però tantes coses havien quedat en res en el passat que no vaig arribar a creure'm cap.» Una petita productora independent, Brandywine, formada per Gordon Carroll, David Giler i Walter Hill, va ser qui va fer una proposta seriosa a O'Bannon i Shusett. Després de diversos mesos de negociació, es va arribar a un acord i a la signatura d'un contracte. Segons el realitzador de Driver, «el guió era simple i directe, i això va ser el que em va interessar».

En principi, Walter Hill anava a dirigir el film. Per això, entre ell i David Giler van reescriure l'argument. Van canviar el nom de la nau espacial, «Leviathan», pel de «Nostromo», en clar homenatge a un dels escriptors favorits de Giler, Joseph Conrad. Van convertir el desèrtic planetoide en un turmentós i agrest paisatge. La mil•lenària piràmide on es trobava el monstre —decorada amb uns jeroglífics que explicaven l'origen i funció real del «alien», i que van ser objecte d'un excel•lent disseny de Giger—, es va transmutar en una estreta nau extraterrestre. Els set tripulants masculins van derivar al final en cinc homes i dues dones. Posteriorment, van afegir la conspiració ordida per «La companyia» i la presència del robot Ash, així com la mascota de la astronau, el gat Jones. Certes seqüències van ser suprimides —un acte sexual realitzat dins d'una cúpula de cristall, interromput per la presència de Kane en l'exterior de la nau, mentre fa un passeig espacial—, elements del decorat van desaparèixer —uns sofisticats robots que realitzaven tasques de manteniment—, i els moments violents es van empitjorar —Brett havia de ser decapitat, Dallas era embolicat en una espècie de capoll com a receptacle per a la criança de nous monstres i Lambert era enfilada per la cua de l'alienígena—.

Jean «Moebius» Giraud va escriure nombrosos elements del vestuari abans de tornar a França. H. R. Giger va presentar alguns esbossos de l'extraterrestre, però van ser rebutjats perquè, segons Carroll, Giler i Hill, semblava «un gall dindi de Nadal» (sic). Els dibuixos de Ron Cobb sobre «Leviathan» van patir algunes modificacions i, en companyia de Chris Foss, van remodelar la nau, ja convertida en el «Nostromo», així com el vehicle auxiliar «Narcissus». Posteriorment, Cobb es va quedar a Londres per col•laborar en la preproducció del film. La Brandywine, amb el projecte polit i millorat, va arribar a un compromís de producció amb la Twentieth Century Fox. Es va fixar un pressupost de vuit milions de dòlars —que després van ser una mica més de nou—. Formalitzat el tracte, només quedava trobar un realitzador adequat. Walter Hill no va poder fer-se càrrec del film, doncs era a punt d'iniciar el rodatge dels The Warriors. Se'ls va oferir a diversos directors del moment la possibilitat de dirigir la pel•lícula, però sense èxit, fins que el director de producció de la Fox, Sandy Lieberson, li va enviar el llibret a Ridley Scott.

Navarro, Antonio José. Alien ; Los Inconquistables. Barcelona: Dirigido, cop. 1995.
 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Alien: la sinfonía biomecánica. Santa Cruz de Tenerife: Fimucité, 2009.
• Bonitzer, Pascal. Alien. “Cahiers du Cinéma”, núm. 304 (oct. 1979), pàg. 58-59.
• Clarke, James. Ridley Scott. London: Virgin Books, 2002.
• Cobbs, J.L. Alien as an abortion parable. “Literature/Film Quarterly”, vol. 18, núm. 3 (July 1990), pàg. 198-201.
• Díaz, Lorenzo F. Aliens. Madrid: Alberto Santos, 1997.
• Figenshu, T. Screams of a summer night. “Film Comment”, vol. 15, núm. 5 (Sept.-Oct. 1979), pàg. 49-53.
• Goldsmith, Jerry. Alien (CD). New York: PolyGram, p 1979.
• Greenberg, Hervey Roy. Screen memories: Hollywood cinema on the psychoanalytic couch. New York: Columbia University Press, 1993.
• Ladson, H. Alien. “Cineaste”, vol. 9, núm. 4 (Fall 1979), pàg. 45-46.
• Lenne, Gérard. Alien. “Ecran”, núm. 83 (sept. 1979), pàg. 59-60.
• Lev, Peter. Whose future? Star wars, Alien, and Blade runner. “Literature/Film Quarterly”, vol. 26, núm. 1 (Jan. 1998), pàg. 30-37.
• Losilla, Carlos. Alien, el octavo pasajero: las braguitas de Ripley. “Dirigido por”, núm. 327, pàg. 21.
• Mangon, M. 'Alien' revisité ou du bon usage des symboles. “Cinématographe”, núm. 51 (oct. 1979), pàg. 50-51.
• Memmi, Dominique. Alien, ou les dents de l'Autre. “Vertigo”, núm. 16 (janv. 1997), pàg. 182-188.
• Monnier, Claude. Ridley Scott: le cinéma au coeur des ténèbres. Paris: L'Harmattan, cop. 2014.
• Mulhall, Stephen. On film. London ; New York: Routledge, 2002.
• Nathan, Ian. Alien, el octavo pasajero: la historia definitiva de cómo se hizo la película. Barcelona: Timun Mas, 2012.
• Navarro, Antonio José. Alien ; Los Inconquistables. Barcelona: Dirigido, cop. 1995.
• Pedrero Santos, Juan A. Ridley Scott: el imperio de la luz. Madrid: T&B, 2012.
• Perea, Juan Miguel. Ridley Scott. Madrid: JC, 1992.
• Portal, M. Alien. “Jeune Cinéma”, núm. 122 (oct. 1979), pàg. 49-50.
• Rabourdin, Dominique. Alien. “Cinéma”, núm. 250 (oct. 1979), pàg. 76-77.
• Riera, Jorge. Alien: terror en el espacio. Valencia: Midons, 1997.
• Ross, Philippe. Alien - le 8e passager. “Image et Son”, núm. 344 (nov. 1979), pàg. 123-124.
• Scanlon, Paul ; Gross, Michael. Historia de Alien. Madrid: Nueva Frontera, 1979.
• Seymour, M. ; Vanlint, D. Scott, R. Alien. “American Cinematographer”, vol. 60, núm. 8 (Aug. 1979), pàg. 766-844.
• Strick, Philip. Alien. “Sight & Sound”, vol. 48, núm. 4 (Autumn 1979), pàg. 258-259.
• Thompson, David. David Thompson on the Alien quartet. London: Bloomsbury, 1998.
• Thompson, Kristin. Storytelling in the new Hollywood: understanding classical narrative technique. Cambridge, Massachusetts ; London: Harvard University, 1999.