Agnès Varda i Sara Gómez: una trobada feliç 

Quatre anys després de la Revolució cubana, Agnès Varda registra els canvis d’una societat eufòrica i creativa. L’assisteix la jove Sara Gómez, per a qui la coincidència significarà l’obertura de tot un univers creatiu: la descoberta de nous formats, la hibridació entre ficció i documental i els codis de la modernitat cinematogràfica es fan especialment presents en el seu únic llargmetratge, el primer rodat per una dona a l’illa.

[...] Respecte a la veu narrativa de la cineasta com a portadora de subjectivitat, des del principi es pot deduir que Vardà es va reservar els seus comentaris més personals. En obrir el joc de la pel·lícula, la veu de Piccoli localitza i data la inauguració d’un desplegament fotogràfic sobre la guerrilla i la revolució cubana que serveix de prefaci al film. Mentre comencen a encadenar-se les fotografies animades, Vardà fa la seva primera intervenció verbal aportant una altra data: “Cuba, gener de 1963”. Seguidament, mentre el muntatge alterna postals amb fotografies de Vardà, Piccoli exposa algunes idees rebudes, uns llocs comuns, als que anirà donant la volta: que a Cuba hi ha cigarretes i que és una illa amb forma de cocodril; i també que, després de la Revolució, es creu que tots els cubans son barbuts a causa de Fidel Castro. Afegeix que Cuba és una “illa flotant” després de la Crisi del Carib, també anomenada Crisi dels Míssils i, sobretot a Cuba, Crisi d’Octubre, sent, en qualsevol cas, un dels episodis clau de la Guerra Freda. Però també que la curiositat per aquesta país és viva, i que es comença a saber que els cubans van fer la revolució amb lirisme i que diuen amb serenitat “pàtria o mort”. És aleshores quan la veu de Vardà irromp amb una declaració: “Jo he estat a Cuba. Jo he portat totes aquestes imatges desordenades i, per ordenar-les, he realitzat aquest film-homenatge que he titulat Salut les cubains”. Aquesta, no només és una afirmació d’autoria i una invitació a relacionar les imatges amb la dona que parla. Derivat d’això, és una forma de dir “jo he estat allà, tinc una experiència del lloc i porto un testimoni a través d’aquestes imatges transmissores d’una visió  sobre un mon observat amb una simpatia que es tradueix en un homenatge”. Existeix un posicionament ideològic a favor de la revolució que, de fet, era previ a l’estància. Però l’homenatge es fa concret a través d’una sèrie de retrats individualitzats i vol ser un reconeixement al poble cubà celebrant, tant la seva lluita revolucionària com la reva relació feliç amb la música.  

Inma Merino a Agnès Varda. Epigadora de realidades y ensueños. 

De cierta manera, de la realitzadora Sara Gómez, tracta d’un tema fins ara inèdit dins el cinema cubà: la integració al procés revolucionari dels homes i dones que antigament formaven part del sector marginal de la població del país. Sense solucions fàcil, fent complexa la realitat abordada, aquest film revela i analitza  en profunditat el conflicte entre els vells hàbits culturals del marginalisme, que lluiten per perpetuar-se, i una nova concepció de la vida.  

Insertant imatges documentals i testimonis dina d’una història de ficció, De cierta manera conforma una interessant narració que, per una banda, ens introdueix dins un món autènticament humà al mateix temps que proporciona els elements analítics que permeten explicar les conductes -estàtiques o evolutives- dels diferents personatges. Aquests, reals o imaginaris, responen a condicionaments socials concrets, i la valoració dels mateixos es desprèn de la decisió -o la negativa- amb què tracten o no de trencar amb hàbits i costums fortament arrelats, com resultant d’una vida anterior, plena d’abandonament, misèria i explotació. 
En el seu anàlisi, el film reflexa com aquest sector de la població es refugia en costums i tradicions religioses que, una vegada destruïdes les estructures d’explotació capitalistes, s’han convertit en rèmores que obstaculitzen i a vegades impedeixen el desenvolupament d’una nova consciència social. I és en aquest terreny on les dos vessants de la pel·lícula -la documental i la de ficció- es teixeixen i es complementen mútuament. Si la primera explica les arrels sociològiques del problema, la segona narra amb autenticitat lo difícil que resulta vèncer esquemes i estructures mentals cristal·litzades, que sobreviuen encara en un context socioeconòmic diametralment oposat al que origina aquestes manifestacions retrògrades.     

Gerardo Chijona a la crítica “De cierta manera”. Revista Cine cubano.  

• Chijona, Gerardo. “De cierta manera”, a Cine Cubano, Iss 93, (1979): pp.103 – 105. 

• Davies, Catherine. “Modernity, masculinity and imperfect cinema in Cuba”, a Screen, Vol 38, Iss 4, (hivern 1997): pp.435 – 359. 

• Fieschi, Jean-André; Ollier, Claude; Vardà Agnès. “La grâce laïque. Entretien avec Agnès Varda par Jean-André Fieschi et Claude Ollier”, a Cahiers du Cinéma, Iss 214, (Abril 1965): pp. 42 – 51.  

• Lopez, Rigoberto. “De cierta manera”, a Cine Cubano, Iss 93, (1979): pp.106 – 115. 

• Merino, Imma. Agnès Varda. Espigadora de realidaddes y ensueños. Donostia/San Sebastián: Filmoteca Vasca, 2019. 

• Paranagua, Paulo Antonio. “Une pionnière, des pionnières: être femme et cinéaste en Amérique latine”, a Positif, Iss 349, (Març 1990): pp.17 -  22