Durant anys no vol fer ficció perquè la considera com una forma burgesa d’expressió, que no correspon a les necessitats de la Polònia socialista. Però la seva passió per la veritat —social i humana— fa que els seus documentals aviat topin amb la burocràcia comunista, molt més escèptica que Kieślowski respecte a les possibilitats de reformar el sistema.
El xoc de l’individu amb la norma, la descoberta que aquesta és massa sovint absurda, és la gran força temàtica i formal de Kieślowski. Ell mostra que darrere les grans paraules hi ha multitud de petites mentides i que els que s’omplen la boca de lemes defensant la llibertat, el progrés i el bé comú ho fan perquè només entenen el món retallant els drets dels altres, congelant la realitat i socialitzant la misèria. Kieślowski retrata perdedors, els petits, els que seran absorbits pels engranatges de la història, la raó o la justícia.
A Lodz s’interessa pels pagesos, per la gent que carreteja coses pel carrer, pels nens i els vells, però també pels camins i els paisatges abandonats o buits, que proposen fugides, que escapen del moment històric, que venen de lluny i que han sobreviscut. Si com a cineasta filma els rostres de molt a prop, com a fotògraf encara és una mica tímid. Però la voluntat és la mateixa.
Per presentar el cicle i l'exposició comptarem amb un convidat d'excepció: l'advocat i senador Krzysztof Piesiewicz, guionista de tots els films de Kieślowski des del 1984. El cicle continua a l'agost amb la trilogia dels colors i La double vie de Verónique.