Pot tractar temes ben diversos, des de la soledat fins al terrorisme o l’incest, però sempre hi aplica la recerca formal dels límits del llenguatge cinematogràfic: la dicotomia entre la banda sonora i els diàlegs, la pantalla partida en polivisió, el pas del temps i la construcció d’un relat.
El cinema de Rosales acusaressonàncies de Robert Bresson i de Yasujirô Ozu, però té personalitat pròpia. Ho constatarem a la pantalla i també amb un diàleg en profunditat sobre la seva obra.
