El cert és que, un cop passat el període dels grans estudis, el cinema nord-americà va semblar totalment desorientat. La gran majoria de bons films dels anys seixanta són obra de cineastes europeus, que van donar al cinema una densitat intel·lectual i estètica a la qual abans mai no havia aspirat.
Però els Scorsese, Hooper, Bogdanovich, Spielberg, Lucas, De Palma, Ford Coppola i Altman, entre d’altres, que arribaven disposats a reemplaçar l’anomenada “generació TV” (Frankenheimer, Lumet, Ritt, etc.), eren cineastes universitaris, que admiraven la llibertat de to de la Nouvelle Vague i que estaven disposats a trencar amb les convencions narratives.
Van fer-ho al mateix temps que les renovaven i posaven al dia. El codi Hays va deixar d’existir llavors i els matrimonis -o les parelles!- van passar a dormir al mateix llit. Els gèneres considerats menors (ciència-ficció, terror i altres) van atreure inversions més grans, i Jack Nicholson, Peter Fonda, Ellen Burstyn i Cybill Shepherd van ser els primers rostres d’aquella joventut que volia menjar-se el món.
Programa
