Cicle
Aula de Cinema
02/07/2018 - 22/05/2019
Horari sessions:
Dimecres a les 17 h, d'octubre a maig.
Preus:
Entrada individual per sessió: 4 € (3 € reduïda)
Carnet Aula de Cinema (30 sessions, nominal): 45 €
Matriculació:
A partir del 18 de setembre a la Filmoteca (de 10 h a 15 h de dimarts a divendres i de 16 h a 21.30 h, de dimarts a diumenge).
Amb la col·laboració de:
UB - Universitat de Barcelona
UAB - Universitat Autònoma de Barcelona
UPF - Universitat Pompeu Fabra
UIC - Universitat Internacional de Catalunya
URL - Universitat Ramon Llull-Blanquerna
Universitat de Vic
ECIB - Escola de Cinema de Barcelona
ELISAVA- Escola Universitària de Barcelona
Bande à Part -Escuela de Cine
FX Cinema - Barcelona Film School
La Casa del Cine
Programa
Orígens del Cinema a Catalunya
Sessió dedicada als primers films de la història, amb pel·lícules preservades al nostre Centre de Conservació i Restauració.
El món màgic de Méliès: 'Hugo' (Martin Scorsese, 2011)
Una declaració d’amor apassionada al cinema que recupera la màgia i la inventiva dels seus orígens, i mitjançant la qual Scorsese ens narra la història del pioner Georges Méliès. És l’adaptació del llibre juvenil "La invenció de l’Hugo Cabret", de Brian Selznick.
Epopeies italianes: literatura i història: "L'Inferno" / "L'infern' (Giuseppe de Liguoro, Adolfo Padovan, Francesco Bertolini, 1911)
El cinema sempre ha reconstruït, o interpretat, grans obres de la literatura universal. En el cas del cinema italià dels origens, clàssics com l'epopeia religiosa 'La divina comèdia' van constituir veritables motors de la creació cinematogràfica.
Asta Nielsen: El naixement de la "diva": "Die Börsenkönigin" (Edmund Edel, 1916)
L'actriu danesa Asta Nielsen (1881-1972) va ser la primera gran diva del cinema. Amb més de setanta títols a les espatlles -la majoria rodats amb productores alemanyes-, la intèrpret va obrir el camí a moltes altres estrelles globals que des d'aquells primers anys de la història del setè art han poblat les pantalles d'arreu del món.
Un tresor ocult de l'expressionisme: "Algol. Tragödie der Macht" (Hans Werckmeister, 1920)
La derrota a la Primera Guerra Mundial i la consegüent depressió econòmica a Alemanya són a l'origen del cinema expressionista alemany. Un corrent innnovador en què la visió interior dels cineastes preval sobre la plasmació de la realitat, farcit d'escenografies torturades, de perspectives impossibles, de personatges alienats o amb problemes psicològics, de clarobscurs i contrasts violents. "Algol. Tragödie der Macht" és una joia oculta d'aquell període.
El realisme de la Nova Objectivitat: "Varieté" (Ewald André Dupont, 1925)
La Nova Objectivitat fou un moviment cultural sorgit a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial. Fou un moviment de reacció enfront l'expressionisme que retornava a una figuració "realista". Entre cometes realista perquè era una plasmació objectiva de la realitat, amb marcat component social i reivindicatiu.
Es va desenvolupar entre 1918 i 1933, que desaparegué amb l'adveniment del nazisme.
Modernitat contra tradició: "Xin nü xing" (Cai Chuseng, 1934)
L'emancipació de la dona i la lluita contra una societat que manté uns valors tradicionals. A la Xina la modernitat segueix topant amb la tradició i la dona viu en un univers masclista.
Experimentant amb el so: "Love Me Tonight" (Rouben Mamoulian, 1932)
Va ser a la primera meitat del segle XX que els directors de cinema van atrevir-se a experimentar amb el so per primera vegada. De l'experimentació amb l'escenificació, combinada amb el cant i el muntatge cinematogràfic van néixer els primers musicals de la història.
Restauració d'un clàssic oblidat: "Transatlantic" (William K. Howard, 1931)
Els films es malmeten i queden en l'oblit amb el pas dels anys. Per sort, equips de restauració d'arreu del món ajuden a diari a recuperar autèntics redescobriments. N'és un exemple el clàssic 'Transatlantic' del director William K. Howard, un mestre de l'escola de Hollywood, considerat un dels millors.
L'aventura colonial: "Lo Squadrone bianco" (Augusto Genina, 1936)
El colonialisme italià es va plasmar cinematogràficament en més d'una ocasió com a turisme militar. El resultat són les moltes pel·lícules de caràcter propagandístic del cinema feixista. L'aventura colonial es va convertir doncs, en una peça clau per l'imaginari propagandístic del cinema de l'època.
Una icona de la cultura popular dels EUA: "The Wizard of Oz" (Victor Fleming, 1939)
Els musicals estatunidencs han marcat la història de la cultura popular del país. 'The Wizard of Oz' és segurament l'icona popular més emblemàtica d'aquesta cultura. Un musical sobre persones que surten a la recerca de tot allò que els manca.
La guerra dels sexes: "Woman of the Year" (George Stevens, 1942)
Des del cinema s'ha plantejat en moltes ocasions la guerra de sexes. En molts casos s'ha plasmat aquesta lluita amb un humor intel·ligent que ha convertit aquests films en comèdies. N'és un exemple la primera producció protagonitzada per Spencer Tracy y Katharine Hepburn.
La "novel·la negra" en clau neorealista: 'Ossessione' (Luchino Visconti, 1943)
El neorealisme italià fou un moviment cinematogràfic sorgit un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. El seu objectiu era reflectir el dia dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes i misèries. En algunes ocasions la novel·la negra també va trobar el seu lloc amb el moviment.'Ossessione' n'és un exemple, que, a més, és considerat el primer film del moviment cinematogràfic.
Homenatge a André Bazin: 'Mrs. Miniver' (William Wyler, 1942)
André Bazin va neixer a Anger (França) el 1918. Va començar a escriure sobre cinema l'any 1943 i va ser un dels fundadors de la revista cinematogràfica Cahiers du Cinéma l'any 1951. És i va ser una part molt important de la crítica i de l'estudi del cinema després de la Segona Guerra Mundial. Recolzava els films que considerava que reflectien la "realitat objectiva". D'aquest interès va neixer la seva relació i confusió amb l'obra de William Wyler.
Mrs. Miniver
La senyora Miniver
Una tranquil·la família anglesa és trastornada pels terribles efectes de la Segona Guerra Mundial. Es tracta d'un dels millors films de propaganda realitzats durant aquella guerra.
El cinema alemany recapitula sobre el nazisme: 'Die Mörder sind unter uns' (Wolfgang Staudte, 1946)
'Die Mörder sind unter uns' és el primer film que es va rodar a alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Es va rodar amb ajuda soviètica i fa, amb vessant documental, una recapitulació per el període que s'havia viscut al país.
Cinema i Història: 'Die letzte Chance' (Leopold Lindtberg, 1945)
Cinema i Història van de la mà en moltes ocasions. 'Die letzte Chance' fa un repàs històric sobre el que passava al món després de la Segona Guerra Mundial amb un to que promovia l'enteniment internacional. Va guanyar el Premi Internacional de la Pau.
Cinefília i modernitat: 'Vida en sombras' (Llorenç Llobet Gràcia, 1948)
'Vida en sombras' és la biografia d’un cineasta nascut en un cinema de fira, convertit en operador durant la Guerra Civil i per al qual el cinema resulta vital en moments transcendentals de la seva vida. Un títol insòlit, en la producció espanyola, de cinema dins el cinema.
Ozu: Fer parlar els silencis i els objectes: 'Tôkyô monogatari' (Yasujirô Ozu, 1953)
El director japonès Yasujirô Ozu va destacar durant tota la seva trajectòria per la seva capacitat per fer parlar els silencis i els objectes. Totes les seves pel·lícules sonores tenen un ritme lent i els esdeveniments més importants sovint no es mostren a la pantalla però es descobreixen a través dels diàlegs.
Neorealisme egipci: 'Bab el hadid' (Youssef Chahine, 1958)
A mig camí entre el neorealisme italià i el cinema negre americà, la obra mestra de Chahine resulta aclaparadora encara avui. Amb una trama que aborda des de la repressió sexual fins la lluita sindical, passant pel feminisme i la occidentalització d'Egipte. Un retrat sorprenent d'un país en el que les tradicions comencen a conviure amb la modernitat.
Plagi i post modernitat: un remake impossible: 'Psycho' (Gus Van Sant, 1998) + 'Psycho' (Alfred Hitchcock, 1960)
Hitchcock va rodar el clàssic i Van Sant en va fer un remake? Un plagi? Un homenatge? Comparem les dues versions.
Apoteosi musical de la teoria de l''autor': 'Les parapluies de Cherbourg' (Jacques Demy, 1964)
La teoria de l'autor assevera que el cineasta és el seu propi guionista. Jacques Demy va traslladar per primera vegada aquesta teoria al terreny dels musicals, concretament amb 'Les parapluies de Cherbourg', film que no només va dirigir, sinó que també en va escriure el guió.
El millor film de la Història: 'Vertigo' (Alfred Hitchcok, 1958)
El 2016, una enquesta realitzada per la revista Sight & Sound va designar 'Vertigo' com el millor film de tots els temps. El seu prestigi no ha parat de créixer amb el pas dels anys, al igual que la influencia que ha suposat per nombrosos directors de cinema.
Cal·ligrafia, mitologia i nocturnitat: 'Vaghe stelle dell'Orsa...' (Luchino Visconti, 1965)
Luchino Visconti efectua una particular lectura de la tragèdia d'Electra en un drama familiar i històric que suposa l'arma definitiva per a superar el neorealisme.
'Vaghe stelle dell'Orsa...' va guanyar el Lleó d'Or a la millor pel·lícula al Festival de Venècia.
Melodrama i història sota la "Revolució cultural": 'Wutai jiemei' (Xie Jin, 1965)
La "Revolució Cultural" va ser una campanya de masses a la República Popular de la Xina organitzada pel líder del Partit Comunista de la Xina Mao Zedong, que acusava a alts càrrecs del partit i a intel·lectuals de trair els ideals revolucionaris, al ser partidaris del camí capitalista. 'Wutai jiemei' és el millor film que va prohibir la campanya revolucionària.
El cinema de la Primavera de Praga: 'Horí, má paneko' (Milos Forman, 1967)
Una manera diferent d'aproximar-se al real, un retrat de la corrupció imperant de la comunitat local de Txecoslovàquia, sàtira sobre el sistema comunista de l'Europa de l'Est que va ser prohibida per sempre al país després de la invasió soviètica de 1968.
Kafka a París: 'Le Locataire' (Roman Polanski, 1976)
Tan Kafkià com irrisori. La grandiositat i l'absurditat en un mateix guió. Situacions que sembla que no però també poden ocorre a París. Clàssic del cinema modern.
Un nou model de blockbuster: 'Jaws' (Steven Spielberg, 1975)
El "nou Hollywood' va imposar un nou model de blockbuster. Els blockbusters són els films en que preval l'entreteniment per sobre de qualsevol cosa, tot i que això no vol dir que aquests hagin de renunciar a una bona història, un bon tractament dels personatges o a un guió sense sentit.
Les obssessions d'un guionista: postmodernitat i tradició: 'Barton Fink' (Joel Coen, Ethan Coen, 1991)
De la renovació a la continuïtat, de "l'alta cultura" a "la cultura popular".
La post modernitat defensa la subjectivitat individual, la llibertat personal, el relativisme i l'acceptació de l'existència d'emocions. Desconfia de les meta narratives i dels grans sistemes de coneixement teòric estructurats i presentats com a inqüestionables i inamovibles.
Música minimalista, cinema sense retòrica: 'The Piano' (Jane Campion, 1993)
És a Nova Zelanda. La protagonista és una pianista que és muda. Música minimalista. Cinema sense retòrica. La banda sonora de la pel·lícula fou interpretada per Michael Nyman i es va convertir en un èxit de ventes.
L'escàndol Lehman Brothers i la crisi econòmica: 'Margin Call' (J.C. Chandor, 2011)
Com parlar de manera clara sobre la complexitat dels problemes del món actual? Xerrades sobre finances convertides en diàlegs atractius. Potent retrat dels taurons financers que transmet molta por. Pel·lícula inspirada en el succés ocorregut amb Lehman Brothers als Estats Units i en la posterior crisi econòmica de 2008-2011.