La Filmoteca de Catalunya programa del 25 al 30 d’abril una retrospectiva del cineasta neerlandès, desaparegut el 2001, que ha estat un dels focus del festival de documentals Punto de vista celebrat a Pamplona el febrer passat. Entre allò satíric i allò filosòfic, les pel·lícules de van de Staak operen com a jocs de llenguatge que recomponen els elements tradicionals del cinema i desfan la nostra percepció d’allò quotidià.
El cinema de Frans van de Staak explora formes noves d’expressió i de col·laboració amb els seus equips. Es podrà comprovar en la primera retrospectiva internacional de la seva obra que inclou onze dels seus vint-i-cinc films, repartits en sis sessions. Les vindran a presentar els programadors Carlos Saldaña i Manuel Asín, autors també de la primera monografia dedicada a Frans van de Staak.
Frans van de Staak va néixer a Amsterdam el 1943, en una família treballadora. A principis dels anys 60 es va iniciar com a pintor i gravador autodidacte, activitat que mantindria fins al final de la seva vida. Gràcies al sistema públic de suport als artistes plàstics llavors vigent als Països Baixos, va aconseguir reservar de manera regular per a la producció de les seves pel·lícules la major part del subsidi que rebia com a artista. La seva obra es mantindria sempre artesanal en la seva fabricació –pel·lícules realitzades en 16 mm, amb equips petits, material propi i, durant una bona part de la seva carrera, actors no professionals– però radicalment especulativa en la seva forma.
Partint d’un treball radical amb textos més o menys anacrònics, que van de Staak actualitza mitjançant la lectura en espais públics, les seves pel·lícules exploren sempre l’oralitat com a matèria en ficcions humorístiques marcades per narracions ambigües, estructures reiteratives i àmbits de llenguatge que problematitzen l’expressió de la interioritat humana.
El cinema de Frans van de Staak explora formes de col·laboració horitzontal que travessen el seu treball amb intèrprets i repartiments corals i, ocasionalment, escriptors experimentals com Lidy van Marissing i Jacq Firmin Vogelaar, però també amb operadors de càmera, dissenyadors de so i muntadors, o amb músics. La seva poètica emergeix d’un estudiat desordre entre l’espontani i el predeterminat. Admirat per cineastes contemporanis com Johan van der Keuken, Danièle Huillet i Jean-Marie Straub, que el consideraven una baula perduda en la història del cinema, Frans van de Staak amb prou feines va rebre atenció internacional abans o després de la seva mort el 2001.
Amb la col·laboració de:
