Recordem el Maig del 68 a través d'una de les seves icones, l’actor Pierre Clémenti
04/05/2018
Pierre Clémenti va ser un dels rostres que millor va encarnar l’esperit revolucionari del Maig del 68 francès, del qual ara es compleix mig segle. Actor de bellesa andrògina i aire canalla, va ser un intèrpret poc convencional que sempre va fugir de convertir-se en una estrella.
Commemorem els 50 anys de la revolta que va canviar el món amb el focus posat a París, Praga i Mèxic
Tot i això, Clémenti va desplegar el seu talent en una setantena de pel·lícules, al servei de grans cineastes de l’època com Bernardo Bertolucci, Luis Buñuel, Pier Paolo Pasolini, Philippe Garrel i Glauber Rocha en títols com Partner, La voie lactée, Porcile, La cicatrice intérieure i Cabezas cortadas.
La inquietud creativa de Clémenti el va portar també a realitzar, amb una càmera de 16 mm, una dotzena de films experimentals que han esdevingut un referent del moviment underground francès dels anys seixanta i setanta, i van convertir el cineasta en una figura capdavantera de la contracultura a França.
El 1971, Pierre Clémenti va passar disset mesos injustament tancat en una presó de Roma per un assumpte de drogues poc clar. Aquesta dura experiència la va plasmar en el llibre Algunos mensajes personales (Editorial Pepitas de calabaza), tot un al·legat contra el sistema penitenciari en què també reflectia la seva particular filosofia de vida i concepció de l’art: “Crec que només la llibertat, fins i tot si aquesta vol dir problemes, pobresa, incomoditats, pot permetre’t crear de veritat seguint el teu cor, aportar als teus germans un missatge que no els alieni i que els doni forces per alliberar-se també ells de les presons en què els manté aquest mateix sistema que vol apropiar-se de la teva substància. Sé que és més que difícil, pràcticament impossible, en la indústria de l’espectacle tal com és avui a França, que està completament podrida per la pasta, poder aguantar, mantenir-se fidel a un mateix, conservar aquesta puresa que dona sentit a qualsevol creació, i al mateix temps complir amb el contracte, satisfent els interessos dels homes de negocis que aposten per tu. O et vens i et buides ràpidament, o segueixes sent un marginal i et bats per les teves idees”. El pas per la presó també l’evocava en el monòleg psicodèlic Soleil, que es podrà veure a la Filmoteca dissabte 12 de maig. Clémenti va morir prematurament als 57 anys víctima d’un càncer de fetge.
El fill de l’actor, Balthazar Clémenti, també dedicat a la interpretació i a divulgar l’obra del seu pare, signa el pròleg i l’epíleg d’aquest llibre autobiogràfic, i serà a la Filmoteca per presentar el cicle Maig del 68: Pierre Clémenti i altres icones, en què recuperem el doble vessant del seu pare: com a realitzador amb À l’ombre de la canaille bleue, del 1986, l’única incursió en el cinema narratiu de la seva filmografia de director (dijous 10 de maig, 20.00 h), i com a intèrpret amb La Via Làctia de Buñuel (divendres 11 de maig, 19.30 h).
Altres escenaris de la revolta
Però aquest cicle que commemora el cinquantenari del Maig francès no es queda als carrers de París, sinó que mira a altres latituds que, poc després, també van viure fets convulsos. La insostenible lleugeresa del ser, 
de Philip Kaufman, ens trasllada a la Primavera de Praga a partir de la novel·la homònima de Milan Kundera, un escenari on també viatja el documental del 1968 Sprízneni volbou / Vinculat a l’elecció, de Karel Vachek, i un document excepcional: Praga 68, l’únic film en color de la invasió soviètica de Praga el 20 d’agost del 1968, filmat per un comerciant de Sabadell. El seu fill, el periodista Plàcid Garcia-Planas, i l’escriptora i traductora nascuda a Praga Monika Zgustova el presentaran el dimarts 29 de maig.
L’esperit llibertari s’estenia com una taca d’oli, i aquell mateix estiu del 1968 estudiants provinents de tot Mèxic es van reunir a la capital per exigir democràcia. Els Jocs Olímpics estaven a punt de celebrar-se i el govern, presidit per Gustavo Díaz Ordaz, va oferir una resposta brutal que va causar centenars de morts. Va ser la matança de Tlatelolco, que és on posen el focus dos documentals que completen el programa del cicle: Ni olvido, ni perdón, del suís Richard Dindo, i El grito, del mexicà Leobardo López Arretche, que recull el moviment estudiantil a partir de les filmacions que va fer un grup d’alumnes del Centro Universitario de Estudios Cinematográficos de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM).
