Noël Burch i Thom Andersen són dels dels autors de referència de la teoria cinematogràfica dels últims cinquanta anys, dos teòrics que han contribuït, amb les seves publicacions i els seus films, a descriure les bases que regeixen la pràctica cinematogràfica -com una representació de la realitat- i que determinen els modes de producció arreu del món.
En el marc d'un cicle en què comparteix protagonisme amb Thom Andersen, un altre autor de referència
Ara, Els tèorics fan cinema: Noël Burch i Thom Anderson, el cicle que dediquem a ambdós autors nord-americans (per bé que Burch fa anys que està establert a França) pretén reflexionar sobre les seves aportacions a la teoria i la crítica del cinema a partir de dos eixos: d'una banda, els seus texts i, de l'altra, els seus films -un dels quals, signats en comú.
I per presentar el cicle, comptem amb el mateix Noël Burch, que visita la Filmoteca el dimarts 17 d'abril per parlar-nos de les seves teories i reflexions a l'entorn dels orígens del cinema i per introduir els espectadors en la sèrie de televisió que les recull, The Silent Revolution; What Do Those Old Films Mean? / La revolució silent: què signifiquen aquests vells films? Els sis capítols de la sèrie -que es projecten en dues sessions consecutives a les 18.30 i les 21.30 h, ambdues presentades per Burch, exploren com el cinema va reflectir, en els seus primers anys d'existència, els problemes de les societats en les quals es va desenvolupar: els Estats Units, la Gran Bretanya, França, Dinamarca, l'URSS i Alemanya.
Burch torna a la sala Chomón el dijous 19 d'abril a les 20.00 h per presentar el film que va signar conjuntament amb Thom Andersen: Red Hollywood / Hollywood roig (1995), que també té la seva correspondència en un llibre homònim. Aquest documental analitza els films realitzats per guionistes i realitzadors que, en l'etapa de la caçera de bruixes, van ser inclosos a les llistes negres del senador McCarthy i conseqüentment silenciats -molts han continuat silenciats posteriorment- i exposa a la llum com els seus films suposen un revers total del cinema dels estudis i les estrelles de Hollywood, i duen implícita una marca de denúncia social. La tesi principal del film i dels llibre és que "els deu de Hollywood" pertanyien a una generació d'idealistes q havia estat capaç d'introduir lectures subversives de les relacions de classe i la política de gènere en pel·lícules comercials.
A banda d'aquesta sèrie signada per Noël Burch en solitari i dels films que van realitzar junts, el cicle també inclou dos films de Thom Andersen: The Thoughts That Once We Had / Les coses que vam pensar fa temps (2015), que es projecta el dimecres 18 d'abril a les 21.30 h i el diumenge 29 a les 16.30 h, i Los Angeles Plays Itself / Los Angeles s'interpreta ell mateix (2003), que es podrà veure el divendres 20 a les 19.15h i divendres 27 a les 17.00 h. En aquests dos llargmetratges experimentals, Andersen treballa gairebé com un arqueòleg de la imatge: el primer film funciona quasi com una història personal del cinema -un cinema que apareix com una arma per a la salvació del món-, mentre que el segon, la seva obra més reconeguda, és un vídeo-assaig avant la lettre en què el teòric desmunta la representació del concepte d'espai en el cinema, caracteritzant-lo no com un indret, sinó com un factor polític, en tant que implica una relació del cineasta, de qui signa la pel·lícula, amb allò que retrata. En aquest assaig fílmic, Anderson descriu una paradoxa: com la ciutat que tothom identifica amb el cinema, Los Angeles, s'ha vist molt poc a les pantalles, i en tot cas, quan s'ha vist se n'han ocultat els seus barris obrers, la seva població negra i indígena i el seu patrimoni industrial. La idea de fons és que el cinema es pot veure, s'ha de veure, des d'un altre punt de vista.
Les principals aportacions de Noël Burch i Thom Anderson a la teoria cinematogràfica
Noël Burch (1932) i Thom Andersen (1943) tenen força coses en comú. Nascuts als EUA amb pocs anys de diferència -per bé que Burch va trasllar-se a França a dinou anys-, ambdós són dos dels tèorics del cinema més prestigiosos de l'actualitat, ambdós han compaginat la realització i publicació dels seus estudis amb la producció cinematogràfica, ambdós van ser professors a l'Ohio State University -d'on van ser expulsats en una estranya purga contra professors considerats d'esquerres a mitjan anys 80- i ambdós s'han interessat pel cinema dels orígens i pels mecanismes de representació de la realitat. A banda, els dos comparteixen algunes arrels i influències ideològiques -l'estructuralisme, el marxisme no dogmàtic, les idees de Gilles Deleuze i el feminisme d'esquerres- i han treballat plegats en diversos estudis i pel·lícules (notablement, Red Hollywood, un film que van signar plegats l'any 1995 i que també va originar un llibre).
Andersen és, a banda de cineasta, un dels assagistes més influents sobre teoria del cinema. Professor a la prestigiosa escola Cal Arts (Los Angeles), la faceta pedagògica i investigadora d'Andersen fusiona la història, la geografia, l'anàlisi política i la crítica visual amb un rigor que l'apropa més a alguns directors europeus que a compatriotes seus que sovint signen falsos documentals.
Des del seu interès inicial per Eadweard Muybridge (un expatriat britànic conegut, al segle XIX, per les seves innovacions tècniques i conceptuals en la captura del moviment), Andersen també s'ha interessat pel lligam entre cinema i ciència i, sobretot, per la reflexió sobre la representació de l'espai i la memòria al cinema.
Als seus films i assaigs, Anderson indaga en la història del cinema per descobrir què hi ha al darrere de cada film, quina relació tenen les pel·lícules amb el món que les envolta: el seu treball rescata imatges perdudes a arxius diversos o oblidades pel pas del temps i les revisa des d'una nova mirada, comprometida amb una visió marxista del món: qui filma i qui és filmat, i com es produeixen les imatges. El seu mètode sempre és el mateix: extractes de films muntats sobre una veu en off clara, pedagògica i fins i tot irònica.
Andersen, un cinèfil absolut, té la voluntat de veure el món a través dels films que analitza -sovint, films de l'època muda- , i també de provocar, amb la seva anàlisi, una reflexió sobre la màquina industrial de producció de cinema i una ruptura amb el desenvolupament capitalista del món. No debades, el seu film The Thoughts That Once We Had acaba amb una frase que sentencia: 'To those who have nothing must be restored... the Cinema" ('Per a aquells que no tenen res ha de ser restaurat ... el cinema").
Al seu torn, Noël Burch -professor universitari a l'Institut d'Alts Estudis Cinematogràfics de França, a la Universitat de Lille i a la Universitat París 3- és el responsable d'un concepte que qualsevol estudiant o persona interessada pel cinema coneix: la diferenciació entre el MRP, o mode de representació primitiu, i el MRI, o mode de representació intitucional, dues concepcions que li permet defugir la idea de "llenguatge del cinema". Burch és, en aquest sentit, l'autor d'una anàlisi sistemàtica i no normativa del cinema, des dels seus inicis i fins a l'actualitat.
Tot i que també ha dedicat llibres al cinema japonès o a la crítica feminista del cinema, la principal aportació de Burch a la teoria cinematogràfica és, justament, aquesta distinció entre els modes de representació primitiu i institucional -sense que "primitiu" signifiqui "inferior" o menys evolucionats que "institucional"- i el seu focus en el cinema dels origens, un cinema , diu ell, allunyat de qualsevol idea burgesa. L'èxit de les teories de Burch rau en l'abandonament de la idea que el cinema és un llenguatge; al contrari, el cinema és un sistema organitzat de representacions que, en el seu naixement, no pressuposa necessàriament la narració.
Als seus llibres Praxis del cine (1969) i El tragaluz del infinito (1987), reeditats en diverses ocasions, Burch teoritza sobre els origens del cinema i la seva adequació posterior a uns codis semàntics i lingüístics burgesos -en paraules de l'autor- que es presenten com a "naturals", neutres i a-històrics. Des d'aquesta perspectiva, el MRI (que correspon a aquest segon període de la història del cinema) és el mode dominant de construcció fílmica, i el cinema hollywoodenc és la seva expressió més genuïna, però no és l'únic mode de construcció de les representacions visuals.
En realitat, segons Burch, el MRI és una pràctica productiva desenvolupada a partir del desig d'aquesta classe social burgesa d'una representació total. És un intent, doncs, de crear (a través de tècniques, convencions i mecanismes concrets, el que sovint s'anomena "llenguatge del cinema") un món fictici sencer a la pantalla, que possibiliti la identificació de l'espectador amb una càmera ubiqua, moldejant alhora modes de percepció col·lectius.
El MRP o mode de representació primitiu no està, des d'aquesta perspectiva, supeditat al MRI, ni és anterior a aquest. En realitat, és una altra forma d'organització i creació d'imatges, en tot cas no regulada per les formes de producció industrial de la representació i que es caracteritza per un elevat grau de caos o anarquia en la regulació de les imatges. Per a Burch, les formes de representació primitives conserven l'essència del cinema.
Anys després de la publicació d'aquests títols, i de l'èxits de les seves teories, Burch mateix matisarà la distinció entre els dos modes de representació, refusant en part les seves idees anteriors per aprofundir, en canvi, en el seu rebuig de la idea d'autor -que defensa que el cinema és una obra única del director en detriment dels guionistes, productors i altres professionals, i que les pel·lícules són independents de les seves condicions concretes de producció i recepció- i en el concepte de modernisme aplicat al cinema. Un concepte que a França, afirma Burch, ha permès naturalitzar una ideologia formalista i elitista, que -de nou- amaga la seva ideologia sota una pretesa "naturalitat".
