Del 21 de novembre al 10 de gener, el cicle presenta set films d’un dels grans renovadors dels gèneres tradicionals del cinema nipó, amb la col·laboració de la Japan Foundation. Contemporani d’Oshima i Yoshida i deixeble d’Ozu i Mizoguchi, Shinoda va parlar del Japó més contemporani partint del passat i la tradició.
Masahiro Shinoda (Gifu, 1931) és un dels principals noms de l’anomenada “Nuberu bagu” (“Nouvelle vague”) japonesa. La seva obra va aportar una renovació estilística i ideològica a partir de gèneres tradicionals del cinema japonès, com el “yakuza eiga”, dedicat al gangsterisme local, el “jidai geki”, drama històric o el “chambara”, films d’espadatxins. Tot i així Shinoda parla sempre dels problemes del Japó contemporani, sobretot de la desorientació dels joves amb el país que han heretat dels seus pares després de la Segona Guerra Mundial.
Un film clau per comprendre l’univers de Shinoda és Ansatsu (1964), tot un referent de la Nuberu Bagu que, tanmateix, situa l’acció als darrers anys del shogunat, és a dir, quan els senyors feudals perden poder en benefici de l’emperador i unes formes incipients de representació democràtica.
Shinoda va ser contemporani de Nagisa Oshima, Kiju Yoshida, i tots tres van ser els primers i màxims representants de la nova onada japonesa, tot i que mai van tenir la intenció de crear un moviment i, de fet, les seves posicions ideològiques com a creadors eren completament diferents. Tot i així, van formar part d’una generació de joves cineastes als quals, durant la dècada dels seixanta del segle passat, la productora Shochiku va donar carta blanca par trencar les formes tradicionals de treballar en el sistema d’estudis. En el cas de Masahiro Shinoda això es va traduir en superar les barreres que imposaven els gèneres tradicionals per parlar de temes universals com la moralitat en temps de crisi o la pèrdua de rumb de la joventut.
Una filmografia difícil d’etiquetar a causa de la seva diversitat temàtica, que presenta algunes constants: el buit espiritual provocat per la devastació de la Segona Guerra Mundial; el sacrifici, i el nivell d’autodestrucció dels personatges a causa d’un desig irrefrenable provocat per l’amor o per l’ànsia de bellesa. Una recerca de bellesa que també defineix el seu estil com a director. Deixeble de Yasujiro Ozu i de Kenji Mizoguchi, a qui admirava profundament, en va heretar l’obsessió per la perfecció estètica en la composició del plano. També reconeix la influència estilística de les formes de teatre tradicionals japoneses: el kabuki, el bunraku i el noh. Un deute amb la tradició que ens situa davant d’un director complex que, més que proposar una revolució o una ruptura dels valors estètics i ideològics, prefereix analitzar-los i posar-los a prova.
Aquest cicle aplega set dels treballs més representatius d’una de les figures més rellevants, i desconegudes a Occident, de la cinematografia japonesa, amb la col·laboració de Japan Foundation. El cicle també es presenta al Círculo de Bellas Artes de Madrid, i les filmoteques de Galícia, Saragossa i València.
Amb la col·laboració de:
