Guy Gilles, un gran cineasta francès oblidat a reivindicar

Considerat un poeta de la imatge, Guy Gilles (1938-1996) era un cineasta d’alta volada que hauria pogut ser un referent de la Nouvelle Vague però, malauradament, no va tenir el reconeixement que es mereixia. Amb el seu redescobriment recent, potenciat per la Cinémathèque Française, es reivindica una obra contra corrent, molt personal, però mal compresa al seu moment i relegada a l’oblit.

Nascut a Algèria, Gilles va emigrar a París a vint-i-dos anys, on el productor Pierre Braunbenger, després de veure dos curtmetratges que el cineasta es va autofinançar al seu país d’origen, li va mostrar el camí perquè iniciés una prolífica trajectòria que, a més de llargmetratges, també inclou curtmetratges, documentals i treballs televisius.

Considerat un poeta de la imatge, Gilles assoleix el zenit creatiu entre el 1964 i el 1972, quan dirigeix amb total llibertat un seguit de pel·lícules que el defineixen com un rebel sentimental desesperat per la dolorosa consciència de la fugacitat del temps. Aquest cicle recupera un seguit d’obres d’aquest període, films nostàlgics farcits de referències autobiogràfiques que defineixen Gilles com un romàntic existencialista.

La retrospectiva, del 8 al 23 de febrer, inclou el seu primer llargmetratge, L’amour à la mer (1964), un film plenament identificat amb l’esperit de la Nouvelle Vague, amb la Guerra d’Algèria com a rerefons social i amb cameos de Lili Bontemps, Juliette Gréco, Alain Delon, Romy Schneider i Jean-Claude Brialy. El 1968 arriba la primera gran pel·lícula del cineasta, Au pan coupé, que defineix un estil propi que desperta encesos elogis com els de Marguerite Duras, que el considera senzillament admirable, una cosa mai vista fins llavors al cinema. Tot i això l’èxit no l’acompanya i és un absolut fracàs de públic. Gilles però no defalleix i continua treballant convençut que tard o d’hora el seu cinema trobarà el seu lloc. El seu treball següent, Le clair de terre (1970), ple d’apunts autobiogràfics, continua sent el més conegut de la seva filmografia. La convulsa relació que va mantenir a principis dels 70 amb Jeanne Moreau, i que el va portar a les portes del suïcidi, és el punt d’inspiració d’Absences répétées (1972), on el protagonista es refugia en les drogues per fugir de la realitat. Moreau hi va interpretar la cançó del mateix títol, i l’actriu es va posar a les ordres de Gilles al següent llargmetratge, Le jardin qui bascule (1975), una altra reflexió sobre l’amor i la mort. 

Amb la col·laboració de: