"Dies curts" és una nova iniciativa engegada per Filmoteca de Catalunya amb la voluntat de fer més visible un format tan maltractat com el curtmetratge. Conscients dels seus problemes de distribució i exhibició, ens plantegem aquest canal de difusió com una eina per conèixer cineastes i alhora fer passar aquests dies de confinament de la manera més curta possible. Per aconseguir-ho, setmanalment comptarem amb noves seleccions de curtmetratges, alguns de cineastes experimentades i d'altres d'autores que tot just comencen.
La nostra primera proposta és Carolina Astudillo Muñoz (Santiago de Chile), realitzadora, periodista investigadora i docent. Diplomada en Estudios de Cine per la Universidad Católica de Chile i Màster en Documental Creatiu de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha desenvolupat la seva vida professional en la investigació, la creació documental i l’escriptura, tot tenint d’eix vertebrador les dones i la memòria històrica. Els seus treballs cinematogràfics basculen entre el cinema experimental i el documental.
El gust i l’interès per l’arxiu han fet que Carolina Astudillo passés hores i hores remenant entre les col·leccions de la Filmoteca. La seva obra, deutora del documental i de l’assaig, es configura amb els anys com una poètica de les imatges trobades, el destí de les quals transforma gràcies a un treball elaborat de recerca, reflexió i muntatge.
Les pel·lícules d’aquesta sessió poden entendre’s com un conjunt d’experiències que han anat donant forma a una obra coherent, un seguit d’assajos tècnics i conceptuals –de notes, com ella mateixa n’anomena alguns– al voltant d’unes preocupacions comunes: la dificultat del testimoni; l’escriptura d’un relat històric no oficial a través de filmacions familiars; la transmissió de memòries del seu Xile natal i del país que l’ha acollida, Espanya; l’elaboració visual del cos femení, i la temptativa d’esbossar una sort de filiació simbòlica –i per tant creativa– entre generacions de dones.
Programa:
(disponible fins el 22.04.2020)
Sessió expirada
La selecció comença amb Sobre monstruos y faldas (2008), curtmetratge encara primerenc on ja observem la gènesi d’alguns dels motius i formes que la cineasta anirà desenvolupant i polint fins el dia d’avui, i conclou amb Un paseo por New York Harbour (2019), film subtil on la música i la veu en off revelen el sentit profundament polític d’unes gravacions aparentment anodines. L’esforç d’obrir els arxius és precisament el que sembla moure la seva recerca: “obrir” les imatges per fer-les parlar, desmuntar-les i remuntar-les amb nous elements (visuals, escrits, sonors), posar-les en tensió i contextualitzar-les, buscar-ne els punts de conflicte i fer-los emergir. Articular, a través del cinema, el veure amb el saber.