Dies Curts: ADRIÁN ORR

29/04/2020

"Dies curts" és una iniciativa engegada per Filmoteca de Catalunya amb la voluntat de fer més visible un format tan maltractat com el curtmetratge. Conscients dels seus problemes de distribució i exhibició, ens plantegem aquest canal de difusió com una eina per conèixer cineastes i alhora fer passar aquests dies de confinament de la manera més curta possible. Per aconseguir-ho, setmanalment comptarem amb noves seleccions de curtmetratges, alguns de cineastes experimentades i d'altres d'autores que tot just comencen.

La quarta proposta del cicle és l'Adrián Orr Serrano (Madrid, 1981). Després d'estudiar comunicació audiovisual a la UCM i a l’Escola de Cinema de Lisboa (ESTC), combina la realització de projectes propis amb la feina d’ajudant de direcció, amb cineastes com Alberto Rodríguez, Javier Fresser, Santi Amodeo, Javier Rebollo, Montzo Armendáriz o Lois Patiño. Els seus curt-metratges De caballeros (2011) i Buenos días resistencia (2013) han guanyat diversos certàmens espanyols i internacionals, però és amb el primer llargmetratge Niñato que obté un major reconeixement: Premi Millor pel·lícula a BAFICI (Argentina) i Visions du Réel (Suïssa) i Millor pel·lícula de la secció Nuevas Olas del Festival de cinema europeu de Sevilla, així com a altres recompenses i nominacions.

Blòc lliure gris
Programa (Sessió expirada)
(disponible fins el 13.05.2020)

Les pel·lícules d’Adrián Orr beuen de les situacions quotidianes, els detalls i els gestos ordinaris de la gent propera. El seu primer curt Las Hormigas retrata els amics de la zona on s’ha criat: les ocupacions i aspiracions dels joves d’un barri que desapareix, i amb ell una manera de viure i relacionar-se. 

De la perifèria madrilenya és també el protagonista de De caballeros, propietari d’una barberia convertida en escenari confessional per a tota sort d’intimitats. Homes parlant sobre dones en un espai totalment masculí mentre dura una tallada de cabells. Les declaracions masclistes -fins i tot macabres- ens sorprenen per la lleugeresa com són dites, sense que deixem de reconèixer-hi l’expressió d’uns comportaments estructurals tristament arrelats a l’imaginari social (volem pensar que el 2011 més que avui). 

La darrera de les peces és la llavor que germinarà en el primer llargmetratge d’Adrián (Niñato, 2017), després de quatre anys de convivència amb la família de David Ransanz. L’apropament subtil del cineasta als personatges, la mirada propera però mai intrusiva, la dissolució de les fronteres entre ficció i realitat, s’endevinen ja a Buenos días resistencia, film condensat en el despertar de Luna, Oro i  Mia un matí qualsevol. Educació, responsabilitat, precarietat laboral, models familiars, són qüestions que dominen el relat sense que la dramatúrgia i el discurs arribin a imposar-se mai sobre la vida dels protagonistes.