Conservació fílmica

El procés de conservació

El Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya té per objectiu conservar els films en el format i suport originals en què van ser creats i/o difosos pels seus autors, productors i/o distribuïdors, ja sigui fotoquímic, electrònic o digital.

Passiva i activa

El Centre de Conservació i Restauració, inaugurat el 2013 al Parc Audiovisual de Catalunya a Terrassa, garanteix un entorn de temperatura, humitat i renovació d’aire que alenteixi qualsevol tipus de deteriorament químic, propi de les pel·lícules en suport fotoquímic. Així mateix, i per a totes les pel·lícules digital natives, és a dir, les que han estat creades digitalment, s’ha implementat un sistema de llarga conservació digital, basats en els estàndards OAIS. Aquests sistemes de conservació s’han dissenyat i desenvolupat d’acord amb les directrius de la Comissió Tècnica de la FIAF, la Federació Internacional d’Arxius Fílmics, amb la col·laboració del CSUC. Totes aquestes infraestructures i sistemes estan dissenyats per perllongar cada document fílmic, i s’anomena conservació passiva. 

El que anomenem Activa, consisteix en el tractament físic i químic de la pel·lícula, especialment la consolidació i neteja, necessàries per a la seva llarga conservació als dipòsits, ja sigui per a realitzar treballs de restauració, preservació, escanejat, telecinat o projecció. O en el cas de les digitals, les inspeccions i controls, checksum, per garantir la seva codificació i ingesta en el sistema per a llarga conservació.  

Per tal de dur a terme la gestió de la conservació de les col·leccions fílmiques és imprescindible la seva catalogació, que consisteix en la inspecció tècnica dels materials i la identificació inequívoca del document. Aquest treball es realitza amb equips polivalents, ja que és imprescindible la combinació del coneixement tècnic dels materials amb el coneixement historiogràfic de cada títol en concret. Tot el conjunt dóna valor a aquest document dins la col·lecció de la Filmoteca. Quan malauradament hi ha films que estan malmesos i/o incomplets, la gravetat del seu estat i el seu valor social, històric i/o artístic determinarà els treballs de preservació i/o restauració que s’hauran de realitzar.

Conservació vs Digitalització

En un arxiu fílmic, la conservació i la digitalització no són sinònims, sinó que es tracta de tasques totalment diferents. La conservació inclou totes les activitats necessàries per prevenir o minimitzar el procés de degradació física i/o química de la pel·lícula, ja sigui fotoquímica, electrònica (vídeos) o digital. En canvi, la digitalització és un canvi de format de documents analògics (fotoquímics o electrònics) a fitxers digitals, generalment realitzat per a facilitar-ne la seva accessibilitat i difusió..

D’acord amb les recerques realitzades per l’Image Permanence Institute a Rochester, EUA, les pel·lícules en suport fotoquímic en òptimes condicions de conservació tenen una expectativa de vida de 500 anys, mentre que en els sistemes digitals tenen una expectativa de vida màxima de 50 anys –sempre que l’entorn tecnològic, maquinari i software, estigui disponible. Tenint en compte la dificultat de mantenir aquest entorn tecnològic estable, aquesta institució redueix el cicle de vida dels productes digitals a un període entre 7 i 15 anys.

Així mateix, l’any 2007, l’Academy of Motion Picture Art and Sciences de Los Angeles va publicar l’informe The Digital Dilemma, on mostrava que el cost anual de la conservació del cinema digital és 12 vegades més car que la conservació en suport fotoquímic, ja que és necessari un sistema continu de migracions de dades.

Les pel·lícules s’han de conservar d’acord al context tecnològic en que van ser creades, d’acord al respecte a l’obra artística original, però a més en el cas del fotoquímic, pretendre conservar-la a partir de la seva digitalització no es recomanable pels seus elevats costos.

Catalogar

Identificar el títol i inspeccionar-lo per conèixer el seu estat de conservació és el punt de partida imprescindible per garantir la conservació de la col·lecció fílmica. Aquesta tasca rep el nom de catalogació.

Avui en dia la catalogació no només recull dades relacionades en l’àmbit de la historiografia i la conservació, sinó que també ha de recollir les dades administratives, legals, topogràfiques, controls de sortida i entrada, difusió, usos i les relacions amb d’altres documents de la col·lecció o fins i tot de fora... És necessari recollir i sistematitzar tota aquesta informació per garantir la conservació de la col·lecció fílmica, perquè és amb el coneixement de cada document i el seu context que es pot planificar la seva  conservació. És per això que la catalogació, la documentació de cada pel·lícula, és l’eix vertebrador del treball del Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya.

Gràcies a la capacitat dels actuals sistemes informàtics, la tradicional catalogació en fitxes úniques no relacionades ha quedat completament superada per un nou sistema de treball que afecta tota la institució. Fa uns anys, la Filmoteca va adoptar el programari Mobydoc, considerat “un sistema informatitzat de documentació i gestió museogràfica” que pretén facilitar el treball als centres de gestió de patrimoni cultural.

Tot l’equip de la Filmoteca treballa, participa i/o consulta aquest sistema de catalogació o documentació integral. Qualsevol activat en relació a la col·lecció genera consultes, però també noves dades i/o documentació que s’han d’introduir. Això implica administrar els diferents perfils d’usuaris, controlar i gestionar les llistes d’autoritats, de llocs, d’esdeveniments..., vincular imatges i/o documents a cada títol, preparar la sortida a Internet... Per tant l’ús del Mobydoc és l’eix neuràlgic del patrimoni fílmic i hi participa, d’una manera o altra, tota la Filmoteca.

Preservar

La preservació és el conjunt de processos, principis, tècniques i pràctiques necessàries per mantenir la integritat de l’experiència del cinema en un suport permanent.

L’objectiu del treball de preservació és bàsicament assegurar la supervivència de la col·lecció sense que pateixi alteracions en el seu format i contingut, portant-la tan a prop como sigui possible a la seva condició original. Parlem concretament de duplicació de negatius, tiratge de còpies i, per últim, del canvi a sistemes electrònics o digitals (vídeos, DVD...) per facilitar l’accés al contingut d’alguns títols i no malmetre el material cinematogràfic original.

A diferència del que ha succeït en altres països amb indústries cinematogràfiques molt potents, en el nostre entorn no ha existit mai la pràctica de preservar el negatiu. Això significa que, fins fa molt pocs anys, totes les còpies d’exhibició sortien del negatiu original de càmera. La conseqüència és que en el cas de les pel·lícules de més èxit, de les quals es tiraven més còpies, el negatiu original sovint quedava molt malmès. La Filmoteca ha dut a terme treballs de preservació de negatius originals de cinema català tan emblemàtics com Los Tarantos, de Francesc Rovira Beleta, o La Plaça del Diamant, de Francesc Betriu.

El suport emprat per la indústria cinematogràfica fins els anys 50 va ser el nitrat de cel·lulosa. Aquest és un material molt inflamable, i a 38 graus de temperatura pot ser fins i tot explosiu. Però a més, amb el pas del temps pateix una degradació química que només es pot aturar mantenint-lo a temperatures molt baixes. És per aquest motiu que en aquests últims anys s’està fent un esforç important per preservar la col·lecció de nitrats de la Filmoteca, en què hi ha moltes peces úniques a nivell internacional.

A partir de la segona meitat dels anys 50, els films es van fer sobre suport de triacetat de cel·lulosa. Aquest plàstic, substitut del perillós nitrat, ha portat un greu problema de conservació, l’anomenada síndrome del vinagre. Els films que han estat sotmesos a temperatures i humitats elevades pateixen una reacció química que trenca les molècules del triacetat de cel·lulosa, de les quals se’n desprèn àcid acètic –d’aquí el nom comú amb el que es coneix aquesta síndrome. Molts dels films que arriben a les nostres instal·lacions tenen més de 20 anys i han estat emmagatzemats sense cap tipus de control de temperatura i humitat, per la qual cosa una gran part de la col·lecció està afectada per aquesta síndrome, i és necessari preservar els materials que la pateixen.

Per últim, el Centre de Conservació i Restauració realitza cada any el tiratge de còpies noves de títols i directors fonamentals del nostre cinema i d’arreu. Aquests tiratges es realitzen, sempre que és possible, amb la col·laboració del director de fotografia de cada títol, per garantir el mateix tipus de decisions estètiques que es van prendre en el moment de creació. Amb aquest procediment queda una còpia de referència del que s’anomena etalonatge, en relació a aquell títol. Però se’n fa una altra còpia que permet la difusió d’aquestes pel·lícules amb còpies noves de laboratori, de manera que es puguin tornar a exhibir en la sala de projeccions d’un cinema, tal i com es va fer en el seu moment. Cal destacar, en aquest sentit, el tiratge de còpies noves de pel·lícules com Mater Amatisima, de Joan Anton Salgot, de Tristana, de Luis Buñuel i de Tras el cristal, d'Agustí Villaronga.