La Cinémathèque Québécoise ha bastit un cicle de cinema quebequès que estableix un diàleg entre pel·lícules independents restaurades recentment i obres del cinema contemporani. Guillaume Lafleur, programador de la filmoteca de Montreal, presentarà el cicle l’11 i el 12 d’abril
La Filmoteca de Catalunya presenta, de l’11 al 20 d’abril, un cicle dissenyat per la Cinémathèque Québécoise. La selecció estableix un diàleg entre pel·lícules independents restaurades recentment i obres del cinema contemporani que mostra ruptures i continuïtats, entre el documental social, la pel·lícula d’assaig, el cinema experimental i l’autoficció poètica.
Els títols es presenten en sessions temàtiques que recullen una cinematografia poc difosa, la del Quebec, des dels anys 60 fins a avui, un cinema que recorre als conflictes socials, el documental, l’experimentació i els exercicis de creació.
Guillaume Lafleur, programador de la filmoteca de Montreal, presentarà dues de les primeres sessions del cicle, dimarts 11 i dimecres 12 d’abril.
Aquests són els quatre eixos temàtics que recorre el cicle Cinema del Quebec: ahir i avui:
Anys setanta: treball i societat
Dos títols d’Arthur Lamothe (Le mépris n’aura qu’un temps, 1969) i Tahani Rached (Les voleurs de job, 1980) restaurats recentment per la filmoteca de Montreal, reflecteixen les lluites polítiques i socials que van sacsejar els anys setanta al Quebec. El díptic planteja l’escenari d’un context social i polític a partir del qual emergiran noves formes de cinema i una nova aproximació a la creació.
El diari de creació
Amb gairebé quaranta anys de diferència, dues cineastes en el seu debut s’alimenten de l’agonia de la creació per plantejar el seu univers cinematogràfic. La primera, Journal inachevé (Diari inacabat, Marilú Mallet, 1982), exposa les dificultats d’una nouvinguda al Quebec i els seus desenganys íntims, mentre que la segona, L. A. Tea Time (Sophie Bédard-Marcotte, 2019), revela una amistat femenina guiada per les ganes furioses de marxar per crear millor.
Territoris imaginats i experimentacions
El repte del territori es tracta amb freqüència en el cinema canadenc, en la mesura que planteja la qüestió de la seva desmesura i de la seva superfície «habitable». També està vinculat a l’autodeterminació del Quebec, que s’ha plantejat moltes vegades al llarg dels darrers cinquanta anys. El cineasta Félix Dufour-Laperrière aborda aquesta qüestió a Archipel (2021), tot allargant amb la seva estètica un gust per l’abstracció sorgit d’una pràctica del cinema experimental al Quebec que es va iniciar als anys cinquanta. Per la seva part, el programa XPQ: Cinema experimental quebequès aborda el territori de l’experimentació en el cinema i presenta la gran bretxa entre les exploracions narratives inspirades en el terror, la fotogènia en moviment i l’animació surrealista. Un recorregut per tres dècades de cinema independent, de 1965 a 1990, que pretenen destruir les convencions del mitjà.
Montreal, la nit
Després d’una representació de la vida montrealesa i quebequesa orientada sobretot a les lluites col·lectives i els problemes socials, els anys vuitanta no són immunes a les marques d’individualisme que en general caracteritzen aquesta època a l’Amèrica del Nord. Aquesta situació encara captiva i s’observa avui. Es presenten dues pel·lícules que ho reflecteixen, cadascuna a la seva manera. La recerca d’un vincle afectiu i social és fonamental en tots dos casos i, tant si som al 1980 (Strass cafè, Léa Pool) com al 2020 (Prière pour une mitaine perdue. Pregària per una manopla perduda, Jean-François Lesage), els cineastes aposten pel blanc i negre.
Amb la col·laboració de:
