Ciclo
Quan a finals dels anys seixanta Theo Angelopoulos (1935-2012) es posa per primera vegada rere les càmeres, ja sent la necessitat d’establir un diàleg amb la història del seu país: Grècia. Per ell -que es va definir com a “nen de la guerra” i que va patir en primera persona la invasió nazi o la guerra civil-, dialogar amb la història també és dialogar amb el coneixement d’un mateix.
La seva determinació és tan gran que, quan la censura d’un règim dictatorial s’interposa en el seu camí, considera necessari “inventar un llenguatge secret irreconeixible per als censors. Dir les coses importants amb insinuacions o gairebé en silenci. Llegir darrere els esdeveniments per fer aparèixer un llenguatge ocult de la resistència”. D’aquesta manera comença a construir una filmografia de gran alè poètic que l’acaba convertint en un dels baluards de la modernitat cinematogràfica.
Amb una obra política i reflexiva que sovint fa passar pel sedàs de la mitologia clàssica i el teatre brechtià, Angelopoulos es revela com un estilista consumat (amb el pla seqüència que fusiona passat i present com a principal tret distintiu) i un observador meticulós de la història contemporània que, tot cercant un nou humanisme, converteix l’èpica, el lirisme i la tragèdia en companys de viatge d’històries marcades per la guerra, l’exili o les fronteres.