Dossier Film (INCLUIDO EN Jacques Rivette nous appartient)

Va savoir

Ves a saber

Fitxa tècnica

Direcció Jacques Rivette
Guió Christine Laurent, Pascal Bonitzer, Jacques Rivette
Música Gino Paoli, Alec Wilder
Fotografia William Lubtchansky
Interpretació Jeanne Balibar, Sergio Castellitto, Marianne Basler, Jacques Bonnaffe
Producció França
Any 2001

La crítica diu

 

El teatre i les conspiracions, dos dels elements que presideixen la singular filmografia de Jacques Rivette tornen a coincidir en el darrer llargmetratge del més ocult dels cineastes sorgits de la Nouvelle Vague. L’obra que es representa a Va savoir és Come tu mi vuoi, de Luigi Prandello, però en realitat són sis personatges involucrats en una trama llur objectiu no és precissament la cerca d’un autor. Un antic amant especialista en Heidegger, un text inèdit de Goldoni sepultat entre manuals de cuina o un valuós anell de misteriosa procedència són els eclèctics objectes del desig perseguits per dues parelles i dos germanastres que el destí creua a plaer.

Mestre de la representació, Rivette emula al seu colega Rohmer en el joc amb elements extrets de l’alta cultura sense prescindir d’un humor subtil ni de la paradoxa. Si una biblioteca o una escola de dansa poden ser espais de seducció, els terrats de París faciliten fugides imprevistes en aquesta pel•lícula d’aventures que també inclou un tragicòmic duel de vodka entre dos amants ultratjats. Tan sobri com Rossellini i, alhora, retorçat i barroc com Fritz Lang, Rivette aprofita les lliçons dels seus mestres per proposar un espectacle que invoca la fidelitat i la traïció, la complicitat i la intriga, el desig i la inseguretat. Des del cinema, es parla de la literatura i del teatre i, inevitablement, els personatges de Va savoir acaben atrapats en un escenari. Fins aleshores havien estat protagonistes o espectadors. Ara són éssers de carn i ossos als que Rivette converteix en actors de les seves pròpies vides.

 

 

Si fins i tot Cole Porter va endevinar que el món era un escenari i l’escenari, un món, Jacques Rivette no ens explica res de nou (però sí molt bé) quan converteix els assaigs i les representacions teatrals en un microcosmos on les passions amoroses de la ficció es barregen i confonen amb els del món real. Els actors, manifesta el veterà cineasta francès Jacques Rivette, no són éssers humans normals. Viuen els sentiments a uns nivells que traspassen la pell, confonent-se amb la capacitat que tenen per transvestir-se en altres personatges. Sobre l’escenari no només passen històries mecànicament executades per professionals, també hi ha un continu exorcisme de veritats.

Rivette, un dels darrers i més radicals (amb perdó de l’inclassificable Jean-Luc Godard), supervivent de la Nouvelle Vague, fa un homenatge a aquest univers d’impostures amb diverses referències als grans mestres del cinema (especialment el francès): Aquest film pretén recollir l’aroma de títols com La carrosse d’or (Jean Renoir, 1952), o del joc vodevilesc d’alçada que Ernst Lubitsch aconseguia a les seves pel•lícules, quelcom que existeix en l’obra teatral, i cinematogràfica, de Sacha Guitry. Si la vida pot ser una obra de teatre, el cinema és el doble d’emocions i de mentida.

Jeanne Balibar desmenteix la senzillesa del rodatge: Treballar amb Jacques Rivette pot semblar quelcom fàcil. No treballa amb un guió estricte, de fet, Va savoir era només u n tractament de deu folis presentant personatges. La resta depenia no únicament de la improvisació, sinó de saber-se la peça de Luigi Pirandello que representa en la ficció (Come tu mi vuoi) i de com a través d’ella es complicaven, s’entenien, les relacions amoroses dels sis personatges principals. L’actriu no fa més que corroborar les opinions del seu company de feina, Sergio Castellitto: un actor té pocs cops la sort  d’enfrontar-se a les seves pròpies pors, a la pròpia essència de la seva feina. És una tasca àrdua, però absolutament enriquidora que li agraeixo a un geni com Rivette.

 

Riambau, Esteve. Vete a saber. “Fotogramas”, núm. 1901 (mar. 2002), pàg. 16, 136.

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Barisone, Luciano. Va savoir. “Cineforum”, vol. 61. núm. 406 (luglio, 2001). Pàg. 41.
  • Blouin, Patrice. Nos retrouvailles. “Cahiers du Cinéma”, núm. 561 (oct. 2001). Pàg. 74-75.
  • Bruno, Edoardo; Roberti, Bruno. Colloquio con l’attore. “Filmcritica”, vol. 52. núm. 525 (magg. 2002). Pàg. 274-281.
  • Buccheri, Vincenzo. The end. “Segnocinema”, vol. 22. núm. 116 (luglio-ag. 2002). Pàg. 56.
  • Cappabianca, Alessandro. Visioni/Rivette, fantasmi. “Filmcritica”, vol. 52. núm. 529 (nov. 2002). Pàg. 517-520.
  • Casas, Quim. Vete sa saber: il destino veneziano. “Dirigido por”, núm. 313 (jun. 2002). Pàg. 10.
  • Chang, Chris. Savoir faire. “Film Comment”, vol. 37. núm. 5 (Sept.-Oct. 2001). Pàg. 26.
  • Elia, Eliana; Terone, Enrico. Chi lo sa?. “Segnocinema”, vol. 22, núm. 116 (luglio-ag. 2002).
  • Gili, Jean A. Va savoir: circulez, il n’y a rien à savoir. “Positif”, núm. 489 (nov., 2001). Pàg. 51-52.
  • Guérin, Marie-Anne. L’amour enfui. “Trafic”, núm. 39 (2001). Pàg. 5-15.
  • Guérin, Nadine. Va savoir. “Jeune Cinéma”, núm. 270 (sept.-oct. 2001). Pàg. 65-66.
  • Jousse, Thierry. Personnages en quête d’auteur. “Cahiers du Cinéma”, núm. 558 (juin, 2001). Pàg. 22.
  • Joyard, Olivier. Emmanuelle Béart et Jeanne Balibar. “Cahiers du Cinéma”, núm. 558. (juin, 2001). Pàg. 22.
  • Kermabon, Jacques. La légèreté de l'arbritaire.“24 Images”, núm. 107-108 (2001). Pàg. 69.
  • Paganelli, Grazia. Naturalezza calcolatta del “caso”. “Filmcritica”, vol. 52. núm. 525 (magg. 2002). Pàg. 259-261.
  • Riambau, Esteve. Vete a saber. “Fotogramas”, núm. 1901 (mar. 2002), pàg. 16
  • Rossello, Nicola. Oltre le luci della ribalta. “Cineforum”, vol. 62. núm. 416 (luglio, 2002). Pàg. 54-57.
  • Roy, Charles-Stéphane. Va savoir: petit organon pour le cinéma. “Séquences”, núm. 217 (janv.-févr. 2002). Pàg. 46.
  • Stratton, David. Who knows? (Va savoir). “Variety”, vol. 383. núm. 2 (May, 2001). Pàg. 18.
  • Vincendau, Ginette. The old stager. “Sight & Sound”, vol. 12. núm. 1 (Jan. 2002). Pàg. 36-37, 57.