Popiól i diament

Després de les dues incursions de Wajda en els esdeveniments esdevinguts a Polònia durant la Segona Guerra Mundial, ja sigui a través de l'aventura tràgica del protagonista de Pokalenie (1954) o del grup de resistents varsovians de Kanal (1957), el cineasta dóna un petit pas més enllà i situa Popiól i diament, la seva tercera pel·lícula, a cavall entre l'últim dia de guerra i el primer de la pau, entre el passat i el present (o potser seria millor dir entre el present i el futur), en la data emblemàtica del 8 de maig de 1945, quan les tropes nazis es rendeixen a les forces aliades. És en aquest moment d'incertesa sobre el futur de Polònia, estripada per l'enfrontament fratricida entre la resistència nacionalista i la resistència comunista, en el que Wajda i el seu coguionista Jerzy Andrzejewski (autor de la novel·la en la qual es basa el film, publicada en 1947, a la calor d'aquests fets) situen, de forma intencionada, l'acció de la pel·lícula.

Amb això el relat es llisca, des d'un principi, pel terreny de la connotació abans que pel de la denotació, i els successos es revesteixen d'una dimensió simbòlica que la posada en escena, i la pròpia construcció de l'argument, s'encarreguen de subratllar una vegada i una altra, de vegades de manera massa evident i irritant i d'altres més subterrània i subtil. Com a reflex d'aquesta voluntat expressa, manifesta, de "construir un discurs" sobre Polònia (tema característic de la majoria dels directors de la generació de Wajda i del mateix cineasta), el film s'aixeca, després d'un breu pròleg, sobre l'arquitectura artificiosa del respecte a les tres regles clàssiques: unitat d'acció, de lloc i de temps. Una opció que, de nou, es revela conseqüent amb els pressupostos (seria millor dir els condicionants) de partida de la pel·lícula, ja que aquesta voluntat de concentrar la narració al voltant d'aquests tres eixos (els preparatius i l'execució d'un crim duts a terme durant la nit de la victòria aliada a l'hotel Monopole) dota a cadascun d'aquests elements d'una significació addicional, fins al punt que aquestes vint-i-quatre hores resumiran, en certa forma, els enfrontaments posteriors a diversos països de l'Est, l'hotel es converteix en una representació en miniatura de la mateixa Polònia i el seu protagonista, en el representant d'una generació, d'un país i, fins i tot, d'una època.

Ara bé, entre la realització de Pokalenie i de Kanal i la de Popiól i diament, han ocorregut, entre altres successos, la invasió d'Hongria per part de les tropes soviètiques al novembre de 1956 i el procés de desestalinització conegut com  "l'octubre polonès", i Wajda no és aliè a aquests fets, així com tampoc als aires de renovació juvenil que s'estenen en aquests moments per tota Europa i els efectes de la qual arriben també a Polònia. Per aquest motiu, enfront de l'arquitectura centrípeta de Pokalenie i, sobretot, de Kanal (on tota la construcció de la pel·lícula sembla convergir cap a un mateix punt: la demostració de la inutilitat de la insurrecció a Varsòvia i el fracàs dels líders de la resistència), Wajda opti aquí per una arquitectura centrífuga, més oberta i, per tant, menys fèrria que l'anterior, en la qual diverses de les seves línies de fugida s'imposen fins i tot als plantejaments apriorístics del cineasta.

El punt central d'aquest canvi substancial entre una i una altra proposta és la construcció del personatge de Maciek (Zbigniew Cybulski), el jove membre de l'Exèrcit de l'Interior (depenent del govern polonès en l'exili) encarregat d'assassinar a Szczuka (Waclaw Zastrzezynski), representant del partit comunista polonès, i la interpretació molt sui generis que d'aquest personatge fa Cybulski, tal com reconeix el mateix Wajda.

La caracterització de Maciek (vestit, de forma igualment deliberada, com un jove de 1958 i no de 1945), les ulleres fumades darrere de les que oculta els seus ulls (el milicià és un supervivent de les clavegueres de Kanal i la seva vista no suporta la llum), la seva cort de pèl i els seus pantalons ajustats, la seva gestualitat -heretada de la de James Dean en East of Eden (Elia Kazan, 1955) i precursora de la de Jean Paul Belmondo en À bout de souffle (Jean-Luc Godard, 1959)- i la personalitat de l'actor que interpreta el paper acabaran per insuflar sentiment i vida a un relat que, d'una altra forma, hagués resultat massa esquemàtic, amb diàlegs fins i tot vergonyants en ocasions, com ha posat en relleu José María Latorre. La mateixa ambigüitat moral de Maciek (un personatge atrapat per la Història i representant d'una certa concepció romàntica i idealista de Polònia) i els sentiments contradictoris que la seva peripècia provoca en els espectadors (lligats emocionalment amb el personatge, encara que repudiïn els seus actes) confereixen una dimensió diferent a les imatges, que acaben per distanciar-les dels propis successos històrics narrats per fer-los parlar d'una altra cosa, dels joves dels anys cinquanta més que dels quaranta, de Wajda més que del seu protagonista.

Vientos del Este: los nuevos cines en los países socialistas europeos, 1955-1975. José Enrique Monterde, Carlos Losilla (ed.). Valencia: IVAC: Festival Internacional de Cine de Gijón: Centro Galego de Artes da Imaxe: Filmoteca Española, 2006.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Barrot, Olivier. En Andrzej Wajda. Barrot, Olivier [ed.]. Créteil: Maison des Arts et de la Culture, 1975, pàg.39-40.

• Cenizas y diamantes (Popiól i diament)(DVD). Barcelona: Versus Entertainment : Notro Films, DL 2006.

• Douin, Jean-Luc. Conversaciones con Wajda: imagen y libertad. Barcelona: Gedisa, 1984, pàg.190.

• Michatek, Bolestaw. Polish encounters with the revolution: Ashes and Diamonds. En The cinema of Andrzej Wajda. London: Tantivy, 1973, pàg. 37-47.
• La Passagere; Cendres et diamant. “L'Avant-Scène Cinéma”, núm. 47 (avr. 1965).
• Santamarina, Antonio. Cenizas y diamantes (Popiol i diament, Andrzej Wajda, 1958). En Vientos del Este: los nuevos cines de los países socialistas europeos (1955-1975). Losilla, Carlos; Monterde, José Enrique [ed.]. Valencia: IVAC, 2006, pàg. 396.
• Thirard, Paul Louis. Cendres et diamant. “Positif”, núm. 31 (nov. 1959), pàg. 48-50.
• Universidad Nacional Autónoma de México. Andrzej Wajda: un cine llamado deseo. México, D.F: UNAM. Centro Universitario de Estudios Cinematográficos, 2007, pàg. 130.

• Writers at the movies: twenty-six contemporary authors celebrate, twenty-six memorable movies. Jim Shepard (ed.). London ; New York: Marion Boyars, 2003.