Salò o le 120 giornate di Sodoma

Si el tabú és, i tornem a Freud, "una sèrie de limitacions a les que se sotmeten els pobles ignorant les seves raons i sense preocupar-se d'investigar-les, però considerant-les com a cosa natural i convençuts que la seva violació els atrauria els pitjors càstigs", la censura resulta gairebé la seva germana bessona, el contrari del que entendríem com el seu antagonista. En realitat, la censura és tan antiga com els tabús: ja en l'Antic Testament i el Codi de Hammurabi trobem indicis del que podríem entendre com a coaccions a la llibertat d'expressió. Com afirma Ángel Rodríguez, la censura no és més que els atributs que el Poder atorga a la 'Veritat', la seva Veritat, o bé la imposició d'aquella 'Veritat' sobre el Poder.

En Saló, sadisme i feixisme combreguen per il•lustrar un nou Poder, que és el Poder del Neocapitalisme. Maquillat amb els colors del progressisme, aquest mostra la seva veritable naturalesa a través de la censura, llur funció és fer invisible allò visible. Just l'oposat a l'objectiu de tot cineasta, que és fer visible l'invisible, per molt invisible que això sigui. I Pasolini no bregava amb assumptes místics. Quan Pasolini declarava que el seu ídol no era ni Crist ni Marx ni Freud, icones culturals als quals sempre havia estat associat, sinó la Realitat, estava sent sincer: la seva cerca de la Veritat es produeix a través del real, no de la ficció. En aquest sentit, Saló és un assaig sobre una realitat present, la de la societat italiana, que segons Pasolini estava caient en el somnambulisme totalitarista que havia caracteritzat al feixisme. Perquè el consumisme és una nova forma de feixisme, i els seus nous productes manufacturats, una generació de joves despolititzada, sense ideologia, sense moral.

Ni la dreta ni l'esquerra estaven preparades per a això: per això Pasolini va ser atacat per tots els fronts, sense treva. Probablement, si hagués viscut en els nostres dies, un somriure d'autosatisfacció hagués il•luminat el seu rostre. En una època en la que sembla que el totalitarisme és exercit per les grans corporacions, on els mitjans de comunicació construeixen la realitat poblada d'amos i esclaus d'una manera tan perversa com ho feia l'obra de Sade i en la que la globalització s'ha convertit en un fet irrefutable, Saló revela el seu caràcter visionari i arrodoneix el seu sentit. Ens hem transformat en el pitjor malson de la història del cinema.

Una de les condicions necessàries perquè una relació sàdica sigui un èxit és convertir a les víctimes en objectes, alguna cosa que Pasolini denominava la mercantilizació dels cossos. Quan el cos es converteix en cosa, perd la seva llibertat, i en perdre-la, el seu ús i la seva mort es converteixen en alguna cosa menyspreable, d'un sol ús i accidental. Això els ocorre a les víctimes de Saló: com els sis milions de jueus de l'Holocaust, seran objectes acumulats en grans fosses aclaparades de calç, un infern de dolor consentit que s'allunya premeditadament de la vida. En un món habitat per amos i esclaus només poden existir les paraules que componen les històries explicades, gairebé cantades per les mestres de cerimònies, fantasies que evoquen una tradició oral, un somni que pot ser o no ser veritat però excita la imaginació dels botxins. La nuesa de les víctimes equival al seu desemparament, és la traducció simultània de la seva desprotecció alhora que l'únic signe de vida en una naturalesa morta de carn i teles. Les paraules il•lustren la impotència del poder, que expressa les seves idees a través d'un llenguatge programàtic, mecànic i abstracte.

La concreció d'aquestes idees manca de vida: d'aquí el caràcter ritualista de seqüències com el primer menjar on amos i esclaus comparteixen una mica més que estovalles i coberts. La disposició de les taules d'aquesta particular reunió de negocis revela l'existència d'una quarta paret ocupada per l'espectador. Estem en un escenari i allò que presenciem és una representació del teatre de la crueltat que tant va defensar Antonin Artaud. L'espontània sodomització a la que és sotmesa una de les cambreres per part d'un dels guardians, còmplices del poder, reforça aquesta idea: estem fora del món, la lògica ha estat desterrada, el sentit comú ha mort, pot passar de tot perquè tot és malvat.

Tabú: la sombra de lo prohibido, innombrable y contaminante. Vicente Domínguez (ed.). Madrid: Ocho y Medio, Libros de Cine ; Gijón: Festival Internacional de Cine de Gijón ; Oviedo: Ediciones de la Universidad de Oviedo, cop. 2005.