Dossier Film (INCLUDED AT Les escletxes de la censura)

Salò o le 120 giornate di Sodoma

Saló o los 120 días de Sodoma

Fitxa tècnica

Direcció Pier Paolo Pasolini
Guió Pier Paolo Pasolini (Novel·la: Marquès de Sade)
Música Ennio Morricone
Fotografia Tonino Delli Colli
Interpretació Paolo Bonacelli, Giorgio Cataldi, Umberto Paolo Quintavalle, Aldo Valletti
Producció Itàlia
Any 1975

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Bachmann, Gideon. Pasolini on de Sade. “Film Quarterly”, vol. 29, núm. 2 (Winter 1975-1976), pàg. 39-45.
  • Bachmann, Gideon. The 200 days of 'Salo': Pasolini's last film. “Film Comment”, vol. 12, núm. 2 (Mar.-Apr. 1976), pàg. 38-47.
  • Balbi, Mathias. Pasolini: Sade e la pittura. Alessandria: Falsopiano, cop. 2012.
  • Barber, Stephen. Pasolini and Sade: a maleficient obsession. “Vertigo”, vol. 4, núm. 1 (Winter 2008), pàg. 50-51.
  • Bini, Luigi. Salò o le 120 giornate di Sodoma. “Rivista del cinematografo”, núm. 5 (magg. 1976), pàg. 189-191.
  • Buttafava, Giovanni. Salò o il cinema in forma di rosa. “Bianco e nero”, vol. 37, núm. 1-4 (genn.-apr. 1976), pàg. 33-51.
  • Company, Juan Miguel. Una irremediable inocencia: a propósito de "Salò". “Archivos de la Filmoteca”, núm. 37 (feb. 2001), pàg. 114-120.
  • Dumont, Pascal. Salo ou l'impossible représentation du fantasme. “Cinéma”, núm. 302 (févr. 1984), pàg. 8-10.
  • Georgakas, Dan. Salo. “Cineaste”, vol. 8, núm. 3 (Winter 1977-1978), pàg. 45-47.
  • Jardonnet, Évelyne. D'un regard l'autre: de Sade á Pasolini. “Iris”, núm. 30 (automne 2004), pàg. 129-142.
  • Lalanne, Jean-Marc ; Frappat, Hélèlene. Salo en musiques. “Cahiers du Cinéma”, núm. 572 (oct. 2002), pàg. 40-41.
  • Latorre, José María. Saló o los 120 días de Sodoma. “Dirigido por”, núm. 415 (oct. 2011), pàg. 88-89.
  • Murri, Serafino. Pier Paolo Pasolini. Salò e le 120 giornate di Sodoma. Torino: Lindau, 2001.
  • Navarro, Antonio José. Saló, o los 120 días de Sodoma. “Dirigido por”, núm. 327 (oct. 2003), pàg. 86-89.
  • Passek, Jean-Loup. A propos de Salo ou les 120 journées de Sodome. L'horreur au scalpel. “Cinéma”, núm. 205 (janv. 1976), pàg. 88-91.
  • Pelayo González-Torre, Ángel. Salò o las 120 jornadas de Sodoma: la verdad según Pasolini. Valencia: Tirant lo Blanch, 2005
  • Pérez Perucha, J. Saló: una recapitulación. “Contracampo”, núm. 15 (sept. 1980), pàg. 37-46.
  • Ponce, Vicente. La mesa redonda que se transformó en revuelta. “Contracampo”, núm. 16 (oct.-nov. 1980), pàg. 5-6.
  • Rotellar, M. Salò o le 120 giornate di Sodoma. “Cinema 2002”, núm. 50 (abr. 1979), pàg. 54-56.
  • Saló o los 120 dias de Sodoma (Salò o le 120 giornate di Sodoma) (DVD). Torredolones: Vellavision, DL 2003.
  • Salo: el infierno según Pasolini. Mariano Maresca ; Juan Ignacio Mendiguchía (ed.). Córdoba: Filmoteca de Andalucía, 1993.
  • Salò:1945-1975-2006: trenta e ancora più trenta. Flavio de Bernardinis. “Segnocinema”, vol. 25, núm. 134 (luglio-ag. 2005), pàg. 17-38.
  • Santos-Fontenla, César. Saló, o los 120 dias de Sodoma. “Cinema 2002”, núm. 65-66 (jul.-agosto 1980), pàg. 82-83.
  • Schifano, Laurence. Salò/Sade: scritture a specchio. “Bianco e Nero”, vol. 63, núm. 2 (mar.-apr. 2002), pàg. 4-25.

 

 

Si el tabú és, i tornem a Freud, "una sèrie de limitacions a les que se sotmeten els pobles ignorant les seves raons i sense preocupar-se d'investigar-les, però considerant-les com a cosa natural i convençuts que la seva violació els atrauria els pitjors càstigs", la censura resulta gairebé la seva germana bessona, el contrari del que entendríem com el seu antagonista. En realitat, la censura és tan antiga com els tabús: ja en l'Antic Testament i el Codi de Hammurabi trobem indicis del que podríem entendre com a coaccions a la llibertat d'expressió. Com afirma Ángel Rodríguez, la censura no és més que els atributs que el Poder atorga a la 'Veritat', la seva Veritat, o bé la imposició d'aquella 'Veritat' sobre el Poder.

En Saló, sadisme i feixisme combreguen per il•lustrar un nou Poder, que és el Poder del Neocapitalisme. Maquillat amb els colors del progressisme, aquest mostra la seva veritable naturalesa a través de la censura, llur funció és fer invisible allò visible. Just l'oposat a l'objectiu de tot cineasta, que és fer visible l'invisible, per molt invisible que això sigui. I Pasolini no bregava amb assumptes místics. Quan Pasolini declarava que el seu ídol no era ni Crist ni Marx ni Freud, icones culturals als quals sempre havia estat associat, sinó la Realitat, estava sent sincer: la seva cerca de la Veritat es produeix a través del real, no de la ficció. En aquest sentit, Saló és un assaig sobre una realitat present, la de la societat italiana, que segons Pasolini estava caient en el somnambulisme totalitarista que havia caracteritzat al feixisme. Perquè el consumisme és una nova forma de feixisme, i els seus nous productes manufacturats, una generació de joves despolititzada, sense ideologia, sense moral.

 

Salò o le 120 giornate di Sodoma (Pier Paolo pasolini, 1975)

 

Ni la dreta ni l'esquerra estaven preparades per a això: per això Pasolini va ser atacat per tots els fronts, sense treva. Probablement, si hagués viscut en els nostres dies, un somriure d'autosatisfacció hagués il•luminat el seu rostre. En una època en la que sembla que el totalitarisme és exercit per les grans corporacions, on els mitjans de comunicació construeixen la realitat poblada d'amos i esclaus d'una manera tan perversa com ho feia l'obra de Sade i en la que la globalització s'ha convertit en un fet irrefutable, Saló revela el seu caràcter visionari i arrodoneix el seu sentit. Ens hem transformat en el pitjor malson de la història del cinema.

Una de les condicions necessàries perquè una relació sàdica sigui un èxit és convertir a les víctimes en objectes, alguna cosa que Pasolini denominava la mercantilizació dels cossos. Quan el cos es converteix en cosa, perd la seva llibertat, i en perdre-la, el seu ús i la seva mort es converteixen en alguna cosa menyspreable, d'un sol ús i accidental. Això els ocorre a les víctimes de Saló: com els sis milions de jueus de l'Holocaust, seran objectes acumulats en grans fosses aclaparades de calç, un infern de dolor consentit que s'allunya premeditadament de la vida. En un món habitat per amos i esclaus només poden existir les paraules que componen les històries explicades, gairebé cantades per les mestres de cerimònies, fantasies que evoquen una tradició oral, un somni que pot ser o no ser veritat però excita la imaginació dels botxins. La nuesa de les víctimes equival al seu desemparament, és la traducció simultània de la seva desprotecció alhora que l'únic signe de vida en una naturalesa morta de carn i teles. Les paraules il•lustren la impotència del poder, que expressa les seves idees a través d'un llenguatge programàtic, mecànic i abstracte.

La concreció d'aquestes idees manca de vida: d'aquí el caràcter ritualista de seqüències com el primer menjar on amos i esclaus comparteixen una mica més que estovalles i coberts. La disposició de les taules d'aquesta particular reunió de negocis revela l'existència d'una quarta paret ocupada per l'espectador. Estem en un escenari i allò que presenciem és una representació del teatre de la crueltat que tant va defensar Antonin Artaud. L'espontània sodomització a la que és sotmesa una de les cambreres per part d'un dels guardians, còmplices del poder, reforça aquesta idea: estem fora del món, la lògica ha estat desterrada, el sentit comú ha mort, pot passar de tot perquè tot és malvat.

 

Tabú: la sombra de lo prohibido, innombrable y contaminante. Vicente Domínguez (ed.). Madrid: Ocho y Medio, Libros de Cine ; Gijón: Festival Internacional de Cine de Gijón ; Oviedo: Ediciones de la Universidad de Oviedo, cop. 2005.