La cineasta belga Annik Leroy visitarà la Filmoteca els dies 15 i 16 de gener i presentarà tres de les sessions del seu cicle.
Tendrament devastadores, les pel·lícules de no-ficció de la cineasta belga Annik Leroy oscil·len entre el to poètic i l’assagístic, l’empremta personal i la política. Interroguen críticament la història de l’Europa de postguerra, les promeses fugisseres d’una utopia mai acomplerta, la foscor d’una ànima cada cop més insondable.
Els seus indrets —els carrers desolats de Berlín, un cafè a Àustria, els paisatges volcànics d’Islàndia o la ciutat ferida de Sarajevo— testimonien una història turmentada, on figures tan diverses com Gottfried Benn, Pier Paolo Pasolini, Ulrike Meinhof, entre altres, són convocades per exemplificar la resistència.
La formació de Leroy en fotografia i literatura impregna profundament el seu cinema: els plans contemplatius filmats en 16mm en blanc i negre, i els diferents punts de partida literaris —Jean-Michel Palmier, Claudio Magris, Ingeborg Bachmann, Hannah Arendt i altres— en deixen constància. En les seves pel·lícules, el so, igual que les imatges, pot esdevenir tan romàntic i expressiu com materialment revelador.
Al llarg de quatre llargmetratges i quatre curtmetratges que s’estenen durant més de quatre dècades, ens enfrontem a una obra singular en la seva profunda radicalitat.
Arindam Sen
Comissari del cicle
Annik Leroy
Bèlgica, 1952. Fotògrafa, directora de fotografia i directora de cinema que va fer les seves primeres pel·lícules en 16 mm durant els seus estudis a l’escola d’art de La Cambre. Els seus primers curtmetratges, com ara Le paradis terrestre (1973) i NBC (1974), ja contenien les llavors dels temes que més tard germinarien en els leitmotivs de la seva obra. Les pel·lícules de Leroy fan tangible com les històries d’opressió i injustícia continuen perseguint el present; com la seva presència es pot percebre no només en les cicatrius del paisatge físic de l’Europa contemporània, sinó que també troba ressons en els innombrables exemples de violència i destrucció que ens passen desapercebuts. Són aquests "tremolors" a penes perceptibles i amenaçadors que impregnen la nostra vida quotidiana i les nostres relacions interpersonals i que ressonen a través de les pel·lícules, vídeos i instal·lacions que Leroy havia fet des del 1980.
El 1981, Leroy va estrenar el seu primer llargmetratge en blanc i negre, titulat In der Dämmerstunde Berlin de l’aube à la nuit, que retrata les seves passejades solitàries pels carrers de Berlín, enfrontant-se a les empremtes de la guerra i l'amenaça del Mur. Distribuïda pel col·lectiu Cinemien Amsterdam, la pel·lícula es va projectar al Berlinale Forum i a altres festivals. Vers la mer (1999) creua el continent europeu al llarg del Danubi. De la font al delta, la pel·lícula recull les històries de les persones que viuen al llarg del riu. La pel·lícula va ser seleccionada per al Forum des Jungen Films del Festival Internacional de Cinema de Berlín i va guanyar diversos premis internacionals, inclòs el de Millor Documental a Ann Arbor. El seu llargmetratge Tremor - Es ist immer Krieg (2017) continua la seva recerca sobre els períodes més foscos de la història europea dels segles XX i XXI a través de les veus de poetes i bojos. La pel·lícula va ser seleccionada per a la competició del FID Marsella i de molts festivals internacionals. Va guanyar el premi a la millor pel·lícula al festival brasiler Goiâna.
Annik Leroy va ensenyar Art Narratiu a l'ERG (École de Recherche Graphique, Brussel·les) fins al 2017 i Documental i Cinema Experimental a la LUCA School of Arts Sint-Lukas, Brussel·les. El 2018, Leroy va ser "artista en focus" al Festival Courtisane de Gant. S’han dut a terme retrospectives de la seva obra a Londres, Leipzig, Viena i Lussas. El cicle conclou amb el seu darrer film, La force diagonale (2023), a partir de textos de Hannah Arendt.
