Crónica de un niño solo

Amb ressonàncies del neorealisme italià, Bresson i la referència ineludible a Les 400 coups de Truffaut, aquesta opera prima va ser per molts anys considerada com la millor pel·lícula argentina.

A Crónica de un niño solo, Leonardo Favio hi filma la infància marginal de Polín amb una posada en escena sòbria i una mirada incorruptible i tendra. 

Encara no s’ha produït a la capital l’estrena de Crónica de un niño solo, el primer film de llargmetratge que ha realitzat Leonardo Favio, però ja pot assegurar-se que aquest serà el millor títol del cinema argentí en molt de temps [...] perquè no només és un testimoni directe dur sobre la infància desemparada sinó també un film de peculiars qualitats formals, en el que se sap el que es diu, es narra amb un llenguatge dramàtic apropiat i es fotografia amb una permanent qualitat plàstica.  

Crónica és la història d’un nen en un alberg de menors. Una primera meitat del relat mostra la vida a l’establiment, la severitat dels saladors, l’escassetat de menjar, l’esperit imaginatiu i a estones pervers amb què els nens d’entre 8 i 15 anys procuren la seva diversió i les seves bregues. En aquesta zona el relat até amb major freqüència al jove protagonista (interpretat per Diego Puente, debutant) [...]. 

El film és valuós de diferents maneres. En primer lloc, és un testimoni cert sobre la infància vigilada i presumptament reeducada per l’Estat, on es pot veure la imatge d’aquests nens (cabell rapat, ulls tristos, uniformes grisos) per calcular la dosis de felicitat present i la inclinació inevitable de la delinqüència futura. En això el film és cruel per ser només objectiu: per retratar als saladors Favio es recolza hàbilment en els xiulets que utilitzen per donar ordres o en el diàleg marginal i brevíssim on apareixen més preocupats per la seva remuneració o la seva jubilació que pels infants que tenen a càrrec. Amb un enfocament similar, fet de silencis i imatges eloqüents, Favio retrata també la humiliació dels nens castigats [...]. En segon lloc, Favio ha sabut treure al seu testimoni tota retòrica i tot sentimentalisme, que eren les temptacions més òbvies. No només no hi ha romanços juvenils ni belles paraules addicionals, sinó que el retrat de l’ambient s’estén d’una manera [...] que haurà de molestar inevitablement als voluntaris censors argentins.  

Però és si més no pels seus valors formals que aquest testimoni de Crónica constitueix un succés insòlit dins del cinema nacional. El llenguatge del film és directe, clar, recolzat en petites seqüències reveladores. [...]  

Apart de les contínues excel·lències fotogràfiques (per Ignacio Souto) s’ha de subratllar el laconisme del llibret i de la direcció en els films de Leopoldo Torre Nilsson [...].  

Favio té menys de 30 anys, ha estat intèrpret juvenil freqüent des de 1958 [...] i ha preparat durant dos anys aquesta Crónica de un niño solo, que apareix dedicada a Torre Nilsson, com un homenatge molt explicable. [...].  

Al testimoni s’hi suma una clara influència del cinema vist i apreciat, particularment pel de Robert Bresson, del qual el llenguatge desenfadat i concentrat té aquí un clar eco en algunes escenes. [...]. 

Si hi ha observacions a formular al film no són certament les relatives a cap imitació sinó contràriament les d’una obra personalíssima [...].  

Queda esperar que no li caiguin a sobre els voluntaris censors argentins, habitualment pels bons costums i pel prestigi de les institucions oficials; un film realista i autèntic serà sempre prestigiós per un país, tot i que critiqui albergs de menors i tot i que subratlli algunes misèries. Un film nacional d’aquesta qualitat no es troba tots els dies.  

(Novembre 1964) 

Alsina Thevenet, Homero. Revelació d’un film argentí A: Crónicas de cine. Ediciones La Flor. Buenos Aires, 1973 

Aguilar, Gonzalo; Oubiña, David. La educación sentimental A: De cómo el cine de Leonardo Favio contó el dolor y el amor de su gente, emocionó al cariñoso público, trazó nuevos rumbos para entender la imagen y otras reflexiones. Ed. Libraria, 2020. Pàg. 22 – 40 

En estado puro. Cronica de un niño solo A: Primera plana nº 131. 11 de maig de 1965, Buenos Aires. Pàg. 169 [Consultable a: https://ahira.com.ar/revistas] 

Farina, Alberto. Leonardo Fabio. Centro Editor de América Latina. Buenos Aires, 1993  

Ivachow, Lilian Laura. Leonardo sueña despierto A: El Amante Cine. Maig 2011, Buenos Aires. ISS: 28, pàg. 32 [Consultable a: Leonardo sueña despierto - Screen Studies Collection - ProQuest] 

Peña, Fernando M. 1956 – 1972 Leonardo Favio: el niño solo A: Cien años de cine argentino. Editorial Biblos. Buenos Aires, 2012 Pàg. 162 - 163 

Rosado, Miguel A. Crónica de un niño solo A: Tiempo de Cine. Nº 20/21 Primavera / estiu. 1965, Buenos Aires. Pàg. 3 [Consultable a: https://ahira.com.ar/revistas]  

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema