La montagne infidèle I Les rendez-vous du diable

Jean Epstein

França (1923)

Harun Tazieff

Harun Tazieff

Marius François-Gaillard

França (1958)

Jean Epstein és sens dubte un dels primers directors francesos, un dels més joves i també un d'aquells l'obra de la qual és ja la més considerable. És també un dels més intel·ligents i sensibles, un dels que millor entenen el cine i senten més intensament la seva sorprenent riquesa i les seves infinites possibilitats. 

Així doncs, les impressions i notes que acaba de recopilar sota el divertit títol Le cinématographe vu de l'Etna, no poden deixar indiferents. Presentades en un estil viu, ric en imatges divertides com les que tant adornen l'estil de Paul Morand (sota l'empenta de la lava, les cases mal protegides per les imatges sagrades, esclaten amb un soroll com de nous trencades), els esbossos de Jean Epstein revelen, o millor dit expliquen, exactament com es concebia l'art cinematogràfic d'aquest gran artista. 

El cine és una quarta dimensió afegida a la fotografia. La perspectiva en el temps és l'element que li dona el seu moviment i vida. El cine anima inclús l'objecte més petit, donant-li un valor psicològic. [...] 
És precisament aquesta capacitat de donar als objectes un valor psicològic la principal aportació del cine, la gran riquesa que fa d'ell una via d'expressió incomparable. 

"Cada un de nosaltres, suposo –escriu Jean Epstein– pot posseir algun objecte que aprecia per raons personals: un llibre, alguna bagatel·la molt corrent i una mica lletja, un moble que pot mancar de valor. No considerem aquests objectes per si mateixos. De fet, som incapaços de veure'ls. El que veiem en ells, a través d'ells, són els records i les emocions, els plans o els remordiments que hem unit a aquestes coses durant un temps més o menys llarg, de vegades per sempre. I aquest és el misteri cinematogràfic: un objecte amb aquest caràcter personal, és a dir, un objecte situat en una acció dramàtica amb aquest personatge també fotografiat amb ell, es reprodueix cinematogràficament sense deixar de subratllar el seu caràcter moral, la seva expressió humana i viva." 

El senyor Jean Epstein resumeix aquesta concepció del cinema en una sola frase que recomano a tots aquells que consideren el cine com una simple successió d'imatges: "A la pantalla, no hi ha natura morta". Aquesta concepció de l'admirable art de donar sentit i ànima a l'objecte més petit és la dels grans mestres del cine, que intentaren mostrar a les persones les coses des del prisma de la psicologia, a través del meravellós prisma del cor. [...]

Millor que les més cèlebres novel·les i els més bells relats de viatge, et fa comprendre el cor i l'ànima d'altres pobles. [...] Aquesta és una altra de les millors aportacions del cine, i el senyor Jean Epstein té raó en dir que els espectacles que ens ofereix mereixen ser albergats en les millors sales, a les noves "esglésies". És cert, el cinema és una de les arts més riques, i mereixen escenaris a la seva alçada. 

Le Sidaner, Louis. Un livre de Jean Epstein, Le cinematógraph vu de l’Etna. A: La Griffe cinematográphique Bibliotecque National de France, 5 d’agost de 1926, pàg. 3 [Consultable a Gallica]. 

Conegut durant anys com l'únic vulcanòleg del món, Haroun Tazieff, un explorador científic belga, ha presentat en aquesta pel·lícula única els resultats de la seva investigació de 28 volcans al Japó, Java, Filipines, Mèxic, Xile, Tanganica, Itàlia i altres indrets. La seva gravació, un poema de descobriments, inclou l'erupció de l'Etna; l'Stromboli, amb cascades de lava que passen a tota velocitat per davant la càmera, situada a quatre metres de distància, a 25 m.p.h.; L'Izalca de Sant Salvador, el volcà més jove de la terra en activitat permanent; un nou volcà a les Açores que va esclatar la seva escorça de cendra de 36 peus sobre una illa i després, quatre anys més tard, va aixecar una muntanya entre l'Atlàntic i un far que abans mirava al mar; els cràters ocults del Merapi a Java; un "ritual de foc" final, amb l'acompanyament de La cavalcada de les valquíries, de Wagner. 

Després d'onze anys de feina, el monumental testimoni de Tazieff sobre el valor i l'esforç pacient no és només un fascinant registre científic, sinó una paràbola reflexiva i aterridora sobre l'existència de l'home en un món amenaçat per si mateix. Tot i que hi ha una lleugera tendència a dramatitzar els perills de l'empresa (Tazieff és representat com "el primer home de la terra que es troba amb el Diable a una cita ardent"), la pel·lícula s'acontenta a la llarga amb deixar que la natura parli per si mateixa. Tazieff i el seu muntador tenen l'habilitat d'esbossar les distintes regions contrastades i la seva gent en uns pocs i breus plans, rics i ben escollits. Als peus de molts d'aquests volcans, incalculables assassins que cuiden les seves hectàrees de terra fèrtil, prosperen ciutats i pobles; aquesta sensació d'inseguretat eterna, de presència simultània de la mort i el renaixement, es transmeten de la manera més eficaç, de la mateixa manera que els estats d'ànim i els temperaments de cada volcà. Els seus hàbits, les seves diferències, les seves aparences, proporcionen una emoció visual ininterrompuda, sovint tocant el surrealisme, que desemboca en una magnificència wagneriana i sobrecollidora a l'últim quart d'hora. És aquest element de l'inconcebible el que afegeix a l'aventura de l'obra una sensació de supererogació de l'intent de l'home de rivalitzar amb la ciència; perquè res sembla tan formidable com les gegantesques forces de la natura atrapades aquí a l'acció. La bellesa es barreja amb l'horror, la grandesa romàntica amb por, ja que contínuament ens recorda que només a unes poques milles sota terra aparentment segura als nostres peus s'hi troba un infern sempre viu i ardent. I és en aquest context en el qual la diminuta silueta del mateix explorador, movent la seva càmera amb un estrany entusiasme al coll d'una incipient erupció, adquireix una commovedora floritura a l'estil de Flaherty. 

Les Rendez-vous du diable (vulcano). A: Monthly Film Bulletin. Londres, vol. 28 Iss: 324 gener de 1961 pàg. 159