Una de les millors actrius de la seva generació que té també una estimulant trajectòria darrera de la càmera, amb força trets autobiogràfics. El repàs a la filmografia com a realitzadora de Bruni Tedeschi dona continuïtat i remata el cicle ‘L’altra cara del mirall. Actrius directores’ que la Filmoteca ha programat aquest estiu.
Nascuda a Itàlia en el si d’una família acomodada de Torí, es va traslladar a París quan era una nena per la convulsa situació creada per les Brigades Roges al seu país. Va estudiar teatre a l’Ecole des Amandiers de Nanterre, dirigida pel prestigiós cineasta Patrice Chéreau, que li va brindar el debut al cinema amb la pel·lícula Hotel de France el 1987. Precisament els records a la prestigiosa escola de Chéreau a finals dels vuitanta son la base del seu darrer treball com a directora, Les Amandiers (La gran juventud), que enceta el cicle.
La seva carrera és a cavall d’Itàlia i França, amb treballs a les ordres de directors com Marco Bellocchio, Claude Chabrol, François Ozon, Mimmo Calopresti o Bertrand Bonello. L’any 2003 debuta com a directora amb Es más fàcil para un camello, en què s’inspira en la seva pròpia experiència com a membre d’una família rica italiana obligada a exiliar-se per amenaces terroristes. I és que la filmografia com a directora de Valeria Bruni Tedeschi, on sovint també es reserva un paper principal com a actriu, difumina la frontera entre vida i art i, a la manera d’un diari íntim escrit per capítols, parla, sense cap reserva ni pudor, d’ella mateixa, de la seva feina, de la gent que l’envolta, de les seves experiències vitals i, sobretot, dels seus sentiments.
A Actrices (2007) incorpora una actriu de renom atrapada en el personatge que interpreta, que haurà d’enfrontar-se als seus fantasmes familiars i religiosos per trobar un sentit a la seva existència. A Un castell a Itàlia (2013) fins i tot s’envolta de familiars i amics, com la seva mare, Marisa Borini, i el seu ex Louis Garrel. El germà mort de la cineasta, Virginio Bruni Tedeschi, va inspirar el film Les estivants (2017). L’actriu s’exposa amb honestedat, amb ella mateixa però també amb els altres, en una mena d’autoficció que compta amb la complicitat de les coguionistes Noémie Lvovsky i Agnès de Sacy.