Sambizanga

Fugint d’una mirada estereotipada envers l’Àfrica (“No m’interessa mostrar la pobresa –escriu- m'estimo més intentar trobar la poesia”), Maldoror s’endinsa en la lluita per l'alliberament d’Angola i la filma a través de la perspectiva d'una dona i mare. Amb el fill en braços, Maria recorre Luanda de presó en presó buscant el seu marit detingut per oficials portuguesos.

“Sambizanga és un film tan bonic com un quadre de Caravaggio. Sarah Maldoror va néixer a França, amb pares de Guadalupe i va estudiar cinema a Moscou amb Ousmane Sembène i va ajudar a Gillo Pontecorvo durant la batalla d’Alger, al 1966. Rodada al Congo, que representa Angola, Sambizanga segueix una dona, Maria, que busca el seu marit detingut pel seu activisme en la lluita de l’alliberament d’Angola, a principis dels anys seixanta. Aquesta dona és desafiant i incansable. Porta el seu fill a l’esquena, com Rosetta a la pel·lícula dels Dardennes, o la dona insecte d’Imamura: sembla que té un motor a dins seu. No para mai.   

Si algunes de les pel·lícules anticolonials del tercer cinema dels anys setanta es senten predicadores a l’actualitat, la de Maldororo no. Ella mateixa va dir. “no tinc cap utilitat per les pel·lícules militants i predicadores”. Potser és per això que Sambizanga encara es sent oberta i tendra. Igual que Caravaggio, a la directora sembla que li encanta el tacte i la llum parpellejant; la tendresa barrejada amb la política. És una comparació estranya, però les cançons de la pel·lícula son com les de l’obra de John Ford: daurades i sobre la unió. Per la seva bellesa visual, la seva varietat de textures i per afectar la humanitat, Sambizanga és una obra mestra.”  

Cousins, Mark. “Sambizanga”. A: Sight and Sound, Vol. 25, Núm. 10, (Octubre 2015)  

“El treball més ben conegut de Maldoror, Sambizanga, es basa en els fets que varen tenir lloc durant l’any 1961, catorze anys abans de la independència d’Angola. La pel·lícula comença poc abans que Domingos, un treballador de la construcció angolès que pertany a una xarxa subterrània anticolonial, sigui detingut i empresonat per les autoritats portugueses. Finalment, aquest personatge serà torturat fins a la mort per negar-se persistentment a revelar el nom d’altres membres del seu moviment de resistència. Paral·lelament al tràgic destí de Domingos, la pel·lícula mostra la situació i la determinació de la seva dona Maria, que marxa a peu a la recerca d’aquest: en arribar a la presó de Luanda, se la informa de la seva mort. Sambizanga acaba mentre els militants negres discuteixen el proper assalt a la presó de Luanda, el símbol més odiat de l’opressió portuguesa.  

En lloc de representar una rebel·lió oberta, Sambizanga situa l’atenció al voltant d’esdeveniments que van provocar el despertar de la consciència i l’aixecament armat. Com a tal, la pel·lícula irradia un to íntim i un lirisme meditatiu que no està acostumat a veure en altres pel·lícules comparables. Maldoror afirma: 

“Hi ha gent que m’ha culpat de no haver fet una pel·lícula amb tancs i pistoles. Però Sambizanga no és en cap cas una pel·lícula de guerra com, per exemple, podríem considerar el cinema americà. La pel·lícula pretén descriure una història real que es va produir als anys seixanta a l’inici de la resistència anticolonial a Angola. Aquí, mostro com la gent intenta organitzar un moviment de resistència. La gent m’ha culpat... d’haver seleccionat actors que, diuen, són massa guapos; bé, és que hi ha gent negra que és bonica i això és tot... pel que fa al ritme de la pel·lícula, vaig intentar recrear el ritme lent que caracteritza la vida africana. No he inventat res ni res s’inventa. Tot el que mostro a la pel·lícula rau de la meva pròpia percepció d’aquesta realitat situada i ben concreta”  

Pfaff, F. Twenty-five black african filmmakers: a critical study, woth filmography and bio-bibliography. Nova York: Greenwood, 1988. P. 210-211. 

Cousins, Mark. “Sambizanga”. A: Sight and Sound, Vol. 25, Núm. 10, (Octubre 2015), p. 25-26.  

Hadouchi, Olivier. “Espíritu Inquebrantable: entrevista Sarah Maldoror y Annouchka de Andrade”. AQ: Caimán Cuadernos de Cine. Núm. 134 (Juny 2019), p. 54-56. 

Pearson, Lyle. “Four years of african film”. A: Film Quarterly (ARCHIVE), Vol. 26, Núm. 3, (primavera 1973), p. 42-47.  

Pfaff, Françoise. Twenty-five black african filmmakers: a critical study, woth filmography and bio-bibliography. Nova York: Greenwood, 1988.  

Sandhu, Sukhdev. “In memoriam: Sarah Maldoror”. A: Sight and Sound. Vol. 30, Núm. 1. (Desembre 2020), p. 19-20. 

Wetzel, K; Créau, Françoise. “Gespräch mit Sarah Maldoror”. A: Frauen und Film. Núm. 62 (Juy 2000), p. 110-111. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema