Cecilia Mangini. La supervivència dels gestos

Des d’una consciència militant i una força lírica colpidora, la cineasta italiana Cecilia Mangini reconstrueix els rituals de la tradició i els gestos repetitius de la dona treballadora en una Itàlia plena de contrastos, la dels anys seixanta, on el pensament màgic del món rural conviu amb les inquietuds pròpies del proletariat a les grans ciutats.

Ser fotògrafa significa alliberar-se de tota idea preconcebuda  sense buscar la veritat, ja que aquesta no existeix. El que busquem els fotògrafs és molt més profund, és quelcom profundament amagat que es revela, com qualsevol forma icònica d’expressió, per la fotografia”. Cecilia Mangini mira el món a través de la seva càmera, un acte que no només persegueix aproximar-se a una realitat concreta o retratar el que hi ha davant d’uns ulls, sinó que, tal i com ella explica a Un Viaggio a Lipari (2017), es tracta de descobrir aquelles essències que escapen a simple vista.  

[...] 

Encara que els espais són fonamentals dins les composicions de Mangini, és a la representació de les persones on hi resideix el veritable interès de la seva obra. Aquesta concepció antropològica i etnogràfica present al llarg de la seva filmografia és fonamental en els curtmetratges basats en textos de Pasolini: Ignoti allà cità (1958), Stendalì (1960) i La canta delle marane (1962). Aquests son tres assajos que tracten, respectivament, sobre la precarietat social, la cultura popular i el folklore com símptomes d’una societat que pateix, i sobre les devastadores conseqüències en les que va quedar sotmesa la Italià de postguerra; tots aquests amb un estil visual que sintonitza amb la poètica Pasoliniana.  

La narrativa de Mangini s’instal·la sobre una dualitat que al·ludeix a la distancia que la industrialització produeix entre la ciutat i el camp, i que visualment es tradueix a partir del format amb el que mostra a cadascú. Malgrat les diferències amb que aborda cadascun d’aquests, Mangini filma els dos territoris amb un objectiu en comú: ressaltar l’ús que l’home fa d’aquests. Les multituds i els grups de gent ocupen un espai privilegiat dins l’enquadrament. Fins i tot en aquells curtmetratges dedicats a una sola persona, la cineasta no perd de vista al conjunt del que en forma part. [...] Un altre dels mecanismes amb el que es serveix la realitzadora per personalitzar les seves històries és la narració en primera persona, l’ús d’una veu en off que, quasi a mode de confessió, desvela un sentir emocional molt personal, tal i com succeeix a María e i giorni (1959) i a Essere donne (1965), un parell de relats centrats al voltant de la situació de la dona i en una voluntat de visibilitzar el seu lloc a la societat. 

[...] 

El culte i la religió també es troba en el punt de mira de la directora, sobretot en el component ritual d’aquests, tan ancorat a la societat italiana i que es reflecteix en tres de les seves pel·lícules que fan del dolor o de la por la seva raó de ser: el clamor d’unes dones passant el dol, que compassen els seus càntics al ritme dels seus moviments a Stendalì (1960); la peregrinació nocturna que emfatitza la devoció popular a Divino amore (1960); i la representació teatralitzada d’un espectacle –desconcertant i fascinant a la vegada- ritual dels camperols a La passione del grano (1965). Una altra de les seves obsessions és la representació de la infància. El pla final de Sardegna (1965) resulta molt significatiu a aquest respecte: darrere els graffitis que criden per la llibertat i la fi de l’abús dins les fàbriques, un tall de pla mostra a uns nens jugant enmig d’un carrer on hi ha un cercle de monòlits. Es tracta d’una transició eloqüent que assenyala cap al futur, cap a les pròximes generacions que creixen a l’interior d’un present convuls i en transició; un espai incapaç d’abandonar les seves arrels i d’assumir els seus progressos. 

Aparicio, Cristina. “La verdad no existe” a Caimán cuadernos de cine. Núm 98 (novembre 2020) 

Adell, María. “19ª mostra internacional de film de dones de Barcelona” a Contrapicado. Núm 41 (Agost 2011): p. 83-88. [consulta des de repositori digital: Contrapicado - Num_041 (filmoteca.cat) ]. 

Aparicio, Cristina. “La verdad no existe” a Caimán cuadernos de cine. Núm 98 (novembre 2020): p. 76-77. 

Garson, Charlotte. “Cecilia Mangini, le troisième oeil” a Cahiers du cinema. Núm 665 (març 2011): p. 62-63. 

Uzal, Marcos. “Les chants de Mangini” a Cahiers du cinema. Núm 774 (març 2021): p. 82-83. 

Houcke, Anne-Violaine. “Enragés sublimes de noutre temps. Mangini et Passolini. a Cahiers du cinema. Núm 774 (març 2021): p. 84-85.