Zelig

Mockumentary en què Woody Allen encarna Leonard Zelig, personatge cèlebre dels anys vint i trenta caigut en l’oblit. El film rastreja la seva vida mitjançant l’ús de recursos associats al gènere del documental - entrevistes, veu en off, newsreels de l’època… - en un pastitx històric fascinant i juganer sobre la societat nord-americana.

"Les pel·lícules de Woody Allen sempre han tractat el tema de la popularitat, de la seva relació amb el poder i (paradoxalment) la vulnerabilitat inherent a aquesta situació. [...] A Zelig, recupera el tema de la popularitat i ho expressa a través d'un personatge que no es podria identificar immediatament amb ell mateix: Leonard Zelig, una celebritat dels anys vint i trenta, que no és (com Allen o Sandy Bates) un humorista que després es converteix en realitzador cinematogràfic, sinó un personatge d'un altre tipus: un camaleó humà que pot adquirir les característiques de qualsevol persona amb qui es trobi parlant. [...] La manca de personalitat de Zelig el fa tenir aquesta estranya capacitat; això, i el seu desesperat desig d'encaixar en algun dels grups què forma part sempre de forma momentània, l'obliga a fer ràpides metamorfosis. 

[...]  

Però, a Zelig, Woody se centra únicament en el fals documental: no hi ha intercanvis verbals entre cap dels personatges, especialment entre Zelig i la seva psiquiatra, la doctora Eudora Fletcher (Mia Farrow), de qui ell s'enamora, ja que, lògicament, no es podien rodar. Això va produir en els vells seguidors de Woody Allen una decepció, pel fet que hi ha molt poques seqüències de diàleg a la pel·lícula. Es tracta d'una imitació completa d'un documental de televisió, que inclou entrevistes amb gent que va conèixer el personatge i comentaris d'experts sobre el que el personatge va suposar per a la societat. Tot funciona com si fos un documental televisiu, menys el protagonista, que mai va existir.  

[...] 

Complexa en el tema i astuta en la tècnica, Zelig va poder fracassar a l'hora de complaure a la gran audiència dels mitjans de comunicació, però va enlluernar el públic amb qui Allen sempre somiava: els intel·lectuals. Encara que fins i tot la van comparar amb Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941), el millor és que, en realitat, Zelig és, en molts aspectes, la més pura expressió de la sensibilitat d'Allen, una pel·lícula irrepetible, un producte d'originalitat absoluta, que barreja el sentit de l'humor d'Allen -cosa que permet classificar-la com una comèdia- amb les seves preocupacions personals sobre un munt de coses, des del valor de les relacions personals fins a l'efecte que els mitjans de comunicació de masses exerceixen a les seves audiències.“ 

Brode, D. Las películas de Woody Allen. [Barcelona]: Odín, 1993, p. 210-220 

Allen, Woody. Three films of Woody Allen: Zelig, Broadway Danny Rose, The Purple rose of Cairo. Nova York: Vintage Books, 1987. 

Brode, Douglas. Las películas de Woody Allen. [Barcelona]: Odín, 1993, p. 210-220. 

Combs Richard. “Little man, what now?”. A: Film Comment. 1993. Vol. 29, núm 4, p. 2. 

Feldstein Richard. “The dissolution of the self in zelig”. A: Literature/Film Quarterly. 1985. Vol. 13, núm 3, p. 155-160. 

Green Daniel. “The comedian's dilemma: Woody Allen's "serious" comedy”. A: Literature/Film Quarterly. 1991. Vol. 19, núm 2, p. 70-76. 

Mistichelli Bill. “The films of Woody Allen”. A: Journal of Popular Film & Television. 1997. Vol. 24, núm 4, p. 190. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema