Children of the Beehive

Vívid retrat de la lluita per la supervivència durant la postguerra, Els nens del paradís segueix un grup d’infants orfes i un soldat repatriat.

"Les pel·lícules produïdes per estudis japonesos entre 1945 i 1952 van portar la marca de les forces aliades i el CIE, i això va ser especialment cert en el cas d'aquelles pel·lícules que van optar per abordar directament els atacs nuclears i el trauma posterior a la bomba. Sovint s'ha afirmat que la resposta cinematogràfica inicial als atacs "no va ser d'atrocitat sinó de 'tragèdia'", tot i que les decisions de censura posteriors demostren que fins i tot els elements tràgics d'aquestes pel·lícules no sempre van ser acceptats pels aliats, com va ser el cas de Children of the Beehive (Hachi no su no kodomotachi, 1948) d'Hiroshi Shimizu, una història centrada en la difícil situació dels orfes de guerra japonesos, ja que el CIE va editar el contingut perquè consideraven que "la inclusió del diàleg a la bomba atòmica i Hiroshima era innecessària per a la història." [...] Per descomptat, les pel·lícules de tots els gèneres i escenaris estaven subjectes a aquest escrutini per part del CIE, però van ser les pel·lícules que van optar per abordar els problemes atòmics urgents les que es van trobar amb més alteracions. El sentimentalisme, sovint en forma d'històries centrades en els nens, provocaven por i ira, emocions que els censors aliats consideraven improductius.  

[...]  

Quan es va restituir la independència al poble japonès a través del tractat de pau signat a San Francisco l'any 1952, aviat va aparèixer al mercat una onada de pel·lícules i llibres sobre la bomba. També, s'estaven produint una sèrie de canvis internacionals en aquest moment, concretament la Guerra de Corea i la intensificació de la guerra freda per l'adquisició de la capacitat nuclear soviètica, i aquests esdeveniments estaven canviant la percepció japonesa de la decisió nord-americana d'utilitzar la bomba atmosfèrica. [...] Va ser en un ambient com aquest que els cineastes polítics es van fer les següents preguntes: "Com pot una pel·lícula captar, expressar, representar un esdeveniment com els atacs atòmics a Hiroshima i Nagasaki? Com pot el cinema fer justícia a la bomba atòmica i a les persones afectades per la bomba atòmica? Com pot la nació japonesa fer pel·lícules que explorin el moment de l'esdeveniment nuclear, que explorin els antecedents, i, per tant, les conseqüències?" El cinema polític que va sorgir d'aquest punt concret de la història japonesa va ser finalment capaç d'abordar aquests problemes atòmics sense la interferència del CIE, però caldria veure si els estudis de cinema i el públic acabarien acceptant de manera similar aquestes preocupacions en un mitjà popular." 

Burton K. “THE EVOLUTION OF NUCLEAR FEAR IN POST-OCCUPATION JAPANESE FILM”. A: Film & History. 2020;50(1):41-53 

"Matsuo Kishi, crític de cinema i entusiasta de Shimizu, va aplaudir “l'esperit viatger" del director. En un assaig de 1941 recollit a l'Hiroshi Shimizu Film Reader (Eiga dokuhon: Shimizu Hiroshi, Film Art Sha, 2000), assenyalava que Shimizu acostumava a plantar la seva càmera al centre de la carretera i enquadrar directament el centre de la imatge. A diferència de la visió perpendicular des del costat, que dividiria la carretera en segments tan llargs com el marc de la imatge, la càmera de Shimizu ocupava el mateix espai que el viatger, representant la carretera com una zona que flueix contínuament. Les carreteres de Shimizu no tenen punts d'inici ni de fi. Tot i que els personatges venen d'algun lloc i es dirigeixen a un altre lloc (normalment Tòquio), les pel·lícules solen començar i acabar en la carretera, i en aquest sentit el seu moviment no és només una qüestió de propòsit o progrés lineal. Per tant, malgrat el fet notable que aquestes pel·lícules es van fer in situ, en certa manera estan deslocalitzades." 

Cook R. RULES OF THE ROAD: THE TRAVELING FILMS OF HIROSHI SHIMIZU. A: Film Quarterly. 2011. Vol. 64, núm. 3, p. 18-24. 

Burton K. “The evolution of nuclear fear in post-occupation Japanese film”. A: Film & History. Estiu 2020. Vol. L, núm. 1, p. 41-53 

Cook R. “Rules of the road: the traveling films of Hiroshi Shimizu”. A: Film Quarterly. Primavera 2011. Vol. 64, núm. 3, p. 18-24. 

Dedet Y. “Figures de Shimizu”. Positif. 2021. Núm. 725/726, p. 142-143. 

Niogret H. “Hiroshi Shimizu: La beauté des émotions”. A: Positif. 2020. Núm. 717, p. 64-66. 

Stephens C. “The director's studio”. A: Film Comment. 2005. Vol. 41, núm. 5, p. 38-41. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema