L'Atalante

“Difícilment es pot separar L'Atalante del seu context de producció, tant de les circumstàncies biogràfiques que van marcar el seu rodatge iniciat l'any 1933 sota els efectes d'una malaltia crònica i d'una situació vital altament delicada, com de les circumstàncies que van marcar el procés de producció. A la gènesi de la pel·lícula hi ha la figura del productor Jacques-Louis Nounez que volia adaptar un relat de Georges de la Fouchardière, però davant Ia negativa de l'autor al fet que les seves obres fossin portades al cinema pel jove cineasta que havia dirigit Zéro de conduite, va arribar a les mans de Vigo un text titulat L'Atalante, escrit per Jean Guinée sota el seu pseudònim. El text era convencional i narrava la història d'un mariner que s'instal·la amb la seva dona en una xalana de motor. La parella viu dins la nau fluvial fins que ella sent la crida de la ciutat, el que genera el conflicte. Vigo va transformar el projecte amb el seu col·laborador Albert Riera, que va afirmar que era possible extreure material interessant de la història convencional que servia de base. [...] Els inconvenients de la producció i les complicacions de la posada en escena modificaran el teixit d'una obra en què el cineasta no va deixar de jugar amb les atmosferes meteorològiques i amb les situacions climàtiques. 

[...]  

Amb L'Atalante, Vigo va assolir el zenit de la poètica edificada a les seves obres precedents fins al punt d'aconseguir una estranya maduresa que el porta a observar, de forma pessimista, un entorn social on el sentit de la revolta s'ha modificat i on l'amor ha esdevingut el gran refugi existencial. Vigo construeix un cant líric a la vida i a la passió amorosa, però sent conscient que en plena dècada dels anys trenta algunes coses ja no eren com abans: el llegat de les avantguardes s'estava transformant de manera progressiva, ja que s'imposava una certa tornada a l'ordre que implicava el sorgiment d'un cert model realista dins del cinema francès.  

[...]  

El tema de L'Atalante és, en aparença, convencional: el conflicte entre l'amor i la llibertat i la maduració del desig sexual enmig d'una harmonia conjugal. Tot i això, Vigo transforma el tema per presentar-nos la irrupció de la sexualitat en les estructures socials més bàsiques. En el transcurs de la pel·lícula veiem com la imaginació converteix el desig en l'autèntica imatge de l'amor, fins al punt que la imatge de la pulsió entra en tensió amb els reflexos d'una realitat social gens plàcida que es filtra entre els plans de la pel·lícula.  

[...]  

En parlar de les pel·lícules fluvials i la funció que aquestes van jugar al cinema francès dels anys vint, Gilles Deleuze acaba reconeixent que L'Atalante estableix el límit o la línia de fuga de les imatges en moviment. La fugida que la pel·lícula duu a terme respecte al model de cinema clàssic basat en la linealitat narrativa, en la lògica causal del muntatge i en la construcció de fórmules dramàtiques d'identificació amb l'espectador, s'assenta sobre dos eixos fonamentals, claus per entendre el cinema modern: la cerca de l'autonomia del pla i la reivindicació de la corporeïtat. 

[...]  

El reconeixement de la fragilitat de l'obra ha privilegiat l'estudi d'altres elements com la silueta, el personatge, la relació entre el fons i la figura o la circulació de les motivacions figuratives a l'interior de la mateixa obra. Aquest retorn cap al plaer figuratiu s'ha vist coronat per un interès progressiu cap a les formes de representació del cos a la pantalla. [...] El debat entorn del cos s'inscriu a l'interior d'un debat més ampli que ha ocupat un lloc destacat tant a la filosofia, com a l'estètica i a la pràctica artística contemporània. Un debat que converteix l’existència d'una obra com L'Atalante de Jean Vigo en un punt clau del cinema. I no ho és com a simple resta arqueològica d'un cinema del passat, sinó com una peça que va obrir el camí cap a l'exploració del físic i que és més que una simple pel·lícula pel cinema contemporani. L'Atalante és un moment sublim del cinema que no ha fet més que penetrar en el teixit del nostre present convertint-se en una referència inapel·lable. 

Quintana, À. “L'Atalante y las raíces del cine moderno”. A:  Archivos de la Filmoteca. Valencia Iss. 52,  (Febrer 2006): p.86-103, 186. 

Bénoliel, B.; Bourgeois, N.; de Loppinot, S. L'Atalante : un film de Jean Vigo. Paris : Cinémathèque Française : Pôle Méditerranéen d'Éducation Cinématographique, 2001. 

Gomes, P. E. S. “L’Atalante”. A: Jean Vigo. London : Faber and Faber, 1998: p.150-194. 

Méjean, J-M. L’Atalante de Jean Vigo. Roma : Gremese, [2017]. 

Smith, J. M. “L’Atalante”. A: Jean Vigo. London : November books, 1972: p.106-138. 

Quintana, Àngel. “L'Atalante y las raíces del cine moderno”. A:  Archivos de la Filmoteca. Valencia Iss. 52,  (Febrer 2006): p.86-103, 186. 

Warner, M. L’Atalante. London : British Film Institute, 1993. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema