Kommunisten

Kommunisten:

A través dels textos de Malraux, Fortini, Vittorini i Hölderlin, saltant en el temps amb metratge que comprèn gairebé 40 anys, d'Itàlia a Egipte i més, aquest film condensa la història del segle XX, el gran somni de l'home, sempre anhelat i mai no aconseguit. I també un sentit homenatge d'Straub a Danièle Huillet, la seva desapareguda companya al cinema, al pensament i a la vida.

“La paraula prohibida va aparèixer als cartells de cinemes rars i fins i tot a alguns clips de ràdio... Tornant a les heretgies de Brecht i sobretot de Walter Benjamin -poesia, història- Straub està vinculat al "somni d'una cosa" evocada per Fortini, en presència del paisatge apuà. En aquest sentit, val la pena recordar una bonica nota del poeta que va aparèixer el 16 de gener de 1989 al setmanari Cuore: “El camí del comunisme compleix amb la seva tendència de la igualtat i la fraternitat, així com del coneixement científic i la saviesa ètica-religiosa. La gestió individual, grupal i internacional de l'existència (amb els vincles insuperables de la llibertat i la necessitat, de la certesa i del risc) implica el coneixement dels límits de l'espècie humana i la seva malaltia radical (també en el sentit lleopardià). [...] El comunisme és el procés material que vol fer sensible i intel·lectual a la materialitat de les coses anomenades espirituals, fins al punt de saber llegir en el nostre propi cos tot allò que els homes feien i estaven sota la sobirania del temps, les empremtes del pas de l'espècie humana per una terra que no deixarà rastre.” 

[...] 

Desant-se en moments i declinacions de ser comunista, la pel·lícula també recorre algunes etapes significatives del camí del seu autor. Si en la filmografia anterior el lloc esdevé l'escenificació d'una estratificació històrica/estètica -un teatre-, aquí l'escenari està, en cert sentit, format per les mateixes pel·lícules, l'elecció i el desplaçament de les quals confereixen un sentit més. Pel·lícula testamentària? Amb ironia, Straub informa concloent que si fos així totes les seves pel·lícules vindrien a ser testamentàries. A l'època del menyspreu llegim: "Vosaltres, companys de la Xina enterrats vius, amics de Rússia amb els ulls esquinçats, amics d'Alemanya al meu voltant amb les vostres cordes, i vosaltres que potser acabeu de morir, això és el que hi ha entre nosaltres, que Jo dic amor? Amor per la música, per la paraula literària finalment alliberada del prejudici categòric, pel cinema i la possibilitat de reinventar-lo, pels autors que algú troba aleshores, o troba escandalosament juxtaposats: Vittorini i Hölderlin (Leopardi ometint), Pavese i Malraux; l'amor per la natura i la dialèctica que estableix entre la divinitat i l'home i, finalment, l'amor per la feina; l'obra d'una parella: el retorn de Kassner amb la seva parella al seu costat que torna, com si variés d'una partitura, a les obres d'una altra parella. 

 La Danièle Huillet de Black Sin (Schwarze Sünde, 1988), en l'últim pla de Kommunisten, sembla "immortalitzada": una altra síntesi evocadora i contemplativa. Excepte que la forma es mou i parla?, evoca el Nou Món?, diu Straub. Amb un sentiment d'esperança i por, alhora amb un signe d'exclamació i un signe d'interrogació. Sepultura andante a causa del mut fix, alegretto de tancament després del moviment del cap i les paraules. Enigma com a utopia, però sense consol. Com va observar Benjamin a l'assaig sobre les afinitats electives. L'última esperança no és mai tal per a aquells que l'alimenten, sinó només per a aquells per als quals es nodreix.” 

Masoni, T; Zanetti, A. “Kommunisten di Jean-Marie Straub”. A: Cineforum. Vol. 57, Iss. 5,  (Juny 2017) 

Asín, M. (Ed). Jean-Marie Straub y Danièle Huillet. Escritos. Barcelona: Intermedio, 2011. 

Costanzo, A. “Une joie nouvelle”. A: Cahiers di Cinéma. Iss. 712 (Juny 2015). p.62-64. 

Gombeaud, A. “Kommunisten”. A: Positif. Iss. 650 (Abril 2015): p. 52-53. 

Masoni, T; Zanetti, A. “Kommunisten di Jean-Marie Straub”. A: Cineforum. Vol. 57, Iss. 5,  (Juny 2017): p.78-83. 

Pérez, M. Fleischmann, Kluge, Schlöndorff, Straub: ¿un nuevo cine alemán?. Barcelona: Tusquets, 1970.  

Roud, R. Jean-Marie Straub. Londres: Secker and Warbug: British Film Institute, 1971.  

Turquety, B. Danièle huillet et Jean-Marie Straub “objectivistes” en cinema. Lausanne: L’Age d’Homme, 2009.  

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema