Dossier Film (INCLUIDO EN Aula de cinema 2021/2022)
Prohibida durant vint anys pel règim comunista, 'Alondras en el alambre' és una de les obres més representatives del moviment aperturista txecoslovac conegut com la Primavera de Praga.
Jiří Menzel –inhabilitat durant cinc anys com a cineasta de resultes de la realització d'aquest film– adapta el seu escriptor predilecte, Bohumil Hrabal. El resultat és una comèdia amarga i intel·ligent sobre els processos de '”rectificació” del govern totalitarista imposat a Txecoslovàquia el 1948.
El film es va emportar l'Ós d'Or del festival de Berlín tot just veure la llum el 1990.
Jiří Menzel
Jiří Menzel; Novela: Bohumil Hrabal
Jirí Sust
Jaromír Sofr
Rudolf Hrušínský, Vlastimil Brodský, Václav Neckář
Filmové Studio Barrandov
1969
Abans de parlar del film, crec que és important contextualitzar-lo a partir de dos referents: la història de Txecoslovàquia, un país que actualment no existeix, i el d'un moviment cinematogràfic, la Nova Onada Txeca.
Txecoslovàquia va existir com estat europeu entre 1918 i 1992. Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) va ser ocupada pels alemanys i des de 1948 fins a 1989 hi va haver al país un règim comunista. L'anomenada Primavera de Praga (gener/agost 1968) va ser un intent de reformar i democratitzar el sistema que es va acabar quan tropes del Pacte de Varsòvia varen envair el país, sent aquest un dels episodis més coneguts i de major impacte de la Guerra Freda. La caiguda del Mur de Berlín en 1989 va reposar la democràcia, però va suposar la divisió de l'estat en dues nacions independents: La República Txeca i Eslovàquia. Aquesta divisió es va fer efectiva l'1 de gener de 1993. Actualment, tots dos països són membres de la Unió Europea.
Com moviment cinematogràfic la Nova Onada Txeca és, com altres moviments similars a Europa i Amèrica, un producte sorgit a partir de l'eclosió de la Nouvelle Vague francesa però, evidentment, amb característiques pròpies. Agrupa a una sèrie de nous realitzadors amb una visió diferenciada del cinema i es considera que les dates on cal ubicar-la són entre 1962 i 1968, coincidint el seu final amb el de la Primavera de Praga i la repressió política posterior. El més conegut arreu dels realitzadors de la Nova Onada Txeca va ser Milos Forman, ja que després de la Primavera de Praga va exiliar-se als Estats Units, va obtenir la nacionalitat d'aquest país i va dirigir films tan coneguts com "One Flew Over The Cuckoo's Nest" (1975), que va obtenir 5 oscars en la 48 edició dels premis de l'Acadèmia, i "Amadeus" (1984), que va obtenir 8 en la 57 edició. A part de Forman, a casa nostra també van ser coneguts entre els cinèfils Věra Chytilová i Jiří Menzel, el director del film que comentem.
"Skřivánci na niti /Aloses al filferro" comença amb dos rètols que s'alternen amb imatges de fàbriques. Com veurem, aquests n'indiquen on i com estem i cal llegir-los amb ironia. El primer diu:
"Després del Febrer Victoriós la classe obrera va prendre el poder i es va convertir en el poder dominant de l'Estat" [el Febrer Victoriós és el febrer de 1948 quan els comunistes prenen el poder].
El segon diu: "Les altres classes foren obligades a treballar en la indústria per a rescabalar el seu passar burgès a través del treball honrat".
Parlem de l’escenari. Estem en una fossa on es fa suposadament metall de bona qualitat a través del reciclatge de ferralla i metall vell. El paral·lelisme és evident: de la mateixa manera que la ferralla es transforma en bon metall, el burgés reconvertit en proletari esdevindrà una persona nova i millor. O al menys aquesta és la teoria. Observem que entre el ferro per reciclar trobem crucifixos per ser fosos, símbols d’una vella societat que es suposa que està sent canviada.
La pel·lícula té un protagonisme coral, ja que a la fossa hi ha dos grups d'homes i dones tots dos personers purgats i condemnats, tot i que suposadament són "treballadors voluntaris". En el d'homes trobem a un ex professor de filosofia, un antic fiscal, un músic que toca el saxòfon, un lleter i un cuiner que es nega a treballar en dissabte per motius religiosos. Tots ells representen valors burgesos, professions liberals o actituds individualistes i per això han estat condemnats. Tots ells estan a càrrec d'un antic obrer convertit en buròcrata del partit i que és un exemple d'hipocresia i corrupció. No sabem els delictes de les dones amb tant detall, però sí que estan a càrrec d'un guardià que està a punt de casar-se i que, potser per això o potser per tarannà, les tracta amb humanitat en contraposició amb l'esmentat buròcrata obrer que està a càrrec dels homes. Es produeix una història d'amor entre Pavel, el jove cuiner, i Jitka, una de les preses que tindrà també un significat simbòlic, ja que la seva joventut i els seus optimismes els fan encarnar el futur.
"Skřivánci na niti /Aloses al filferro" és l'adaptació cinematogràfica de la novel·la de Bohumil Hrabal "Inzerát dum, ve kterém uz nechci bydlet /Anunci casa, a la qual ja no vull viure" (1965). Es tracta d'un conjunt d'històries que passen a la ciutat de Kladno després de la presa de poder dels comunistes el 1948. Recordem que Stalin manava a Moscou i que la repressió contra qualsevol possible dissidència tant a Txecoslovàquia com a altres països de la seva òrbita va ser duríssima. Òbviament, el 1965 Hrabal evoca i critica l'estalinisme gràcies a la distància del temps i una major obertura social. Menzel comparteix aquesta revenja i roda la seva adaptació durant la Primavera de Praga, però aleshores es produeix la invasió de les forces del Pacte de Varsòvia, fet que ho canvia tot. Com a conseqüència, el film estarà prohibit fins a la caiguda del comunisme i tant el director com l'escriptor van estar una sèrie d’anys sense poder ni dirigir ni publicar. Tanmateix, "Skřivánci na niti /Aloses al filferro" va ser exhibida tardanament en la 40 edició del festival de Berlin a 1990 on va guanyar l'Os d'Or ex-aequo amb "La Caja de Música" de Costa-Gavras.
Cal dir que hi ha una llarga relació cinematogràfica entre Menzel i Hrabal. Aquesta comença amb "Perličky na dně / Les perles al fons del mar", una pel·lícula rodada en 1965. És un film de cinc episodis dirigit cadascú per un director txecoslovac diferent. El denominador comú de totes les històries és que són relats de Bohumil Hrabal i el que obre el film està dirigit per Menzel.
El director adaptarà cinc vegades més a Hrabal. Són els següents films: "Ostre sledované vlaky / Trens rigorosament vigilats"(1966) que va guanyar l'oscar al millor film estranger en la 40 edició dels Premis de la Acadèmia en 1968, "Skřivánci na niti /Aloses al filferro" (1969), "Postřižiny/Talls" (1980), "Slavnosti sněženek/La festa de les campanelles" (1984) i "Obsluhoval jsem anglického krále / Jo he servit el rei d'Anglaterra" (2006).
L'enfocament triat per Menzel en el film que comentem és el de la sàtira política. El director agafa la propaganda oficial i li dóna la volta: així quan aquesta parla de l'alegria del treball i la creació d'una nova societat, contraposa aquestes consignes amb la realitat de l'opressió i la mesquinesa de la hipocresia política i social. Val a dir, però, que malgrat que Menzel combina una aguda ironia amb moments dramàtics i que té una voluntat de denúncia, no estem davant d'una tragèdia, almenys no en la ficció. Cal dir aquí que Menzel té tendència, en general, a contar les seves històries amb una aparença amable i plena de bonhomia independentment d'allò que estigui descrivint. Tanmateix, això no impedeix que com narrador sigui lúcid i elegantment sarcàstic. Hi ha qui el descriu com un humanista. No dic que no, però personalment crec que aquest qualificatiu és més aviat una etiqueta comodí que se li aplica simplement perquè el seu humor, ple de sorna, no és ni agressiu ni negre.
Al llarg de la història i d'una forma o d'altra, tots els presoners actuen amb rebel·lia malgrat la repressió i conserven l'esperança i fins i tot es produeixen girs inesperats. És el cas del guardià que amaga en la seva jaqueta una imatge d'un àngel de la guarda que penja després en el seu domicili conjugal o quan acaba apropant-se a la foguera on els homes i les dones presos s'escalfen un dia de pluja i on és acceptat com un dels seus.
De vegades aquesta sàtira política inclou també una ironia de tipus intel·lectual. És així com s'ha d'entendre aquest parlament de l’ex fiscal:
"Ara m'interessen Dreiser, Picasso o Chaplin, però veig a la meva casera portar cada matí als seus fills a la guarderia per després passar-se tot el dia barrejant ciment i sorra. A les nits torna a buscar-los i se'n va cap a casa. La meva casera simbolitza més que la tragèdia americana, Monsiuer Verdoux i el colom de la pau junts."
Per entendre aquestes referències cal saber prèviament que una de les novel·les més conegudes de Dreiser és "An American Tragedy" (1925) on es critica el somni americà, que "Monsiuer Verdoux" és un film de Chaplin de 1947 on es parla del caràcter depredador del capitalisme i que el colom de la pau va ser un encàrrec fet a Picasso amb motiu del I Congrés Mundial per la Pau, fet a París en 1949. Per què malgrat el vessant crític d'aquestes obres el fiscal afirma que la seva casera és un símbol superior? Menzel aquí està ironitzant sobre la glorificació vàcua de la classe treballadora i el rebuig de la propaganda oficial comunista cap a la figura de l'artista burgès individualista, considerat desconnectat de la realitat proletària. Tanmateix, Menzel també sap ironitzar sobre la discussió intel·lectual. Així, cites o discussions culturals, totes elles fora d'un context acadèmic (recordeu, estem en una fosa), poden acabar en una caiguda, una ensopegada o un accident (sense gravetat, però és un recurs còmic).
Aquestes referències ajuden també a entendre els paràmetres temporals de l'època. Trobarem més al llarg del film, algunes igualment contemporànies (el corredor i campió olímpic txec Emil Zapotek, el president americà Eisenhower, la Guerra de Corea), d'altres pròpies del país (el compositor Bedřich Smetana o la novel·lista Božena Němcová).
Per concloure, crec que aquest film de Jiří Menzel reflecteix molt bé l'època en què es va fer i que també reflecteix perfectament els valors que admirava. Valors que són igualment atemporals: fer cinema artísticament significatiu i defensar els drets humans.
Joaquim Puig - Universitat Autònoma de Barcelona
Què tenen en comú, a la Txecoslovàquia dels primers cinquanta, aquests sis personatges? El primer era professor de filosofia i es va negar a destruir llibres de literatura occidental corrompuda. El segon era un fiscal que advocava perquè l’acusat exercia la seva pròpia defensa. El tercer treballava com a ebenista i patentava banyeres, però va acabar per satisfer el seu apetit burgès amb quatre treballadores. El quart era barber, però el nou règim va eliminar tres de cada cinc barbers. El cinquè és saxofonista, però ha estat repudiat perquè, segons el nou ordre, el saxo és un instrument burgès. El sisè (encarnat per Václav Neckář, el protagonista de Trens rigorosament vigilats) és un jove cuiner que es va negar a cuinar els dissabtes per motius religiosos. Tots sis han estat obligats a treballar en una fosa. Són al primer esglaó de la producció de l’acer: la ferrovellera on reciclen els objectes de l’anterior règim (cotxes, màquines d’escriure, crucifixos, canons) per refondre’ls en el nou ordre comunista. Després del triomf de la classe treballadora, les altres classes socials són obligades a treballar a la industria per reformar-se.
En aquest context, i en aquest paisatge anímic, es situa una de les tradicionals tragicomèdies de Menzel, Alosa al filferro, film que recull perfectament l’esperit crític de la primavera de Praga parlant d’un tipus de repressió que es repetiria i que repercutiria a la trajectòria del film, el qual va ser censurat per l’estalinisme txec i arxivat fins a nova ordre.
Quim Casas, a Refundición en la fundición. Alondras en el alambre: "Skrivánci na niti " del 1969
La pel·lícula està ambientada a principis dels anys cinquanta, cosa que fa que, a causa del seu llançament tardà, sigui una mena de flashback dins d’un flashback. L’escenari és el d’una deixalleria de ferralla on un grup d’antics “burgesos” treballen en la reeducació política: antics botiguers, intel·lectuals o “liberals”, la comunitat heterogènia es dedica amb sentit de l’humor a diversos derivats. El més subversiu consisteix a interrompre tots els organismes oficials que intenten fer del lloc, un lloc model per a la victòria del socialisme. [...]
El que s’explica seria esgarrifós si el to de burla del director no arribés en cap moment a desactivar la tragèdia. Així, cada personatge, tan bon punt comet una gafeta una mica massa vergonyosa, “desapareix” en els braços de dos policies: filmada sense el més mínim pathos, aquesta rutina adquireix una força kafkiana. [...] Aquest gust pel ritual, aquesta poesia de la vida quotidiana fan tot l’encant de l’estil de Menzel. La decoració de l’abocador s’utilitza com un bric-a-brac surrealista, on icones esvaïdes es freguen amb munts de màquines d’escriure. En aquest escenari inesperat viuen tots els personatges, fins i tot els més tímids, fins i tot els més antipàtics, i la càmera discreta ens permet compartir els seus secrets: les nits conjugals del conserge que s’ha casat amb una gitana, les perversions dels personatges, les converses místic-polítiques dels intel·lectuals” del grup, l’amor incipient de la presa més bonica de la ferralla més jove... En totes aquestes descripcions, la mirada acerba de Menzel fa meravelles. La manera com suggereix, enmig de la desesperació i el cinisme, una solidaritat infal·lible, és el que fa tan especial aquesta pel·lícula: enmig la pluja, els personatges s’apleguen al voltant d’un foc, i les mans amb prou feines es toquen, però sentim que el cercle d’esperança que tracen no es pot destruir.
Yann Tobin a Indiscrétions retardées (Alouettes, le fil à la patte): "Skrivánci na niti " del 1969
Casas, Quim. “Los cimientos de la nueva ola checa”, a Dirigido por... Iss. 355, (abril 2006): pp. 68-71.
Tobin, Yann. “Indiscrétions retardées (Alouettes, le fil à la patte)”, a Positif. Iss. 352, (juny 1990): pp. 65:66.
Gabriel, Nicol. “Hommage à Jiri Menzel”, a Jeune Cinema. Iss 402-403, (octubre 2020): pp. 138-139.
Kermabon, Jacques. “Trois films de Jiri Menzel. La sensualité faite fable”, a Cahiers du Cinema. Iss. 770, (novembre 2020): pp.81.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema