Ficha técnica
Un nen de set anys interpretat per un adult, no vol anar a l'escola. Es tracta d'una crisi de personalitat, d'una protesta contra la societat, d'un verí nihilista? En aquest conte filosòfic, Marguerite Duras ha anat al fons de la metàfora de "l'escola de la vida". Ella es fia de la facultat dels infants per formular preguntes senzilles que s'oposen a una realitat complicada.
“És un film sobre Ernesto (el protagonista) però des del punt de vista dels altres, del món de les persones que no posseeixen saber, sinó certeses per enviar els altres a l’escola. La pregunta no produeix imatges sense imatges, però es formula: tal com diu el poeta Jabès «no és allò que no es pot dir el que s’expressa aquí, sinó allò que es pot dir de l’inefable Tot».
Davant dels representants d’aquest món, un mestre d’escola inquiet, un periodista autosuficient, la família benèvola, l’absència de Nom és mencionada: Ernesto diu que l’existència –la inexistència- de Déu és el problema principal. Per aquesta raó Ernesto no va voler anar a l’escola” (Youssef Ishaghpour).