El primer gran cicle de 2020 a la Filmoteca està dedicat a aquest arquitecte i cineasta, consciència crítica d’un país, Israel, que ha explorat des dels seus orígens fins a totes i cada una de les seves contradiccions. L’exili, les arrels familiars, les ciutats o els retrats femenins són temes de la filmografia d’Amos Gitai, que presentarà personalment la retrospectiva els dies 21 i 22 de gener, i l’obrirà dimarts 11 de gener a les 16.30 h a la Sala Laya, en una conversa amb el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, que es farà per vídeoconferència.
Nascut a Haifa el 1950, Amos Gitai és molt més que el cineasta israelià de referència. Arquitecte, escriptor i autor d’exposicions, amb prop de setanta documentals i ficcions ha bastit un extens mosaic que permet resseguir la conflictiva història d’Israel. Una història en què passat i present es vinculen a partir de situacions concretes que reflecteixen un problema molt més ampli, que de vegades extreu de records o d’experiències personals, com quan va resultar ferit a la Guerra del Yom Kippur. L’episodi el va reviure vint anys després en el documental Kippur, records de guerra (1997), on es reuneix amb la resta de membres de la tripulació i torna al lloc de l’accident, i l’any 2000 el va recrear des de la ficció a Kippur, un dels seus films més reeixits.
Fill de l’arquitecte alemany Munio Weinraub, deixeble de Mies van der Rohe i un dels fundadors de la Bauhaus que va ser expulsat de l’Alemanya nazi, l’arquitectura és la seva altra vocació, i ha marcat la seva obra. Ha dedicat documentals al seu pare, i el seu primer llarg del 1980, Casa, enceta una trilogia, completada amb Una casa a Jerusalem (1998) i News from Home/News from House (2006), que explora les relacions entre els habitants de la casa, passats i presents, entre israelians i palestins, tot creant una mena d’arqueologia humana.
Aclarir l’origen per comprendre millor el present i poder dipositar esperances en el futur és el gran objectiu del cinema d’Amos Gitai. En un país on “la política es cola fins al dormitori”, el cinema de Gitai és forçosament subversiu, ja que el concep com un element de resistència enfront de les imatges de propaganda “oficial”. Els seus primers llargmetratges el van enfrontar a les autoritats israelianes i es va instal·lar a París durant uns anys fins que el 1993 torna a Haifa, on continua apostant per la convivència entre israelians i palestins, i on segueix explorant qüestions referents a l’espai i el territori, situant la història, l’exili i les contradiccions culturals al centre de la seva obra.
La mirada crítica, combativa i dissident de Gitai amara tota la seva obra, com en un dels seus títols més reconeguts, L’últim dia de Yitzhak Rabin (2015), on indaga les causes i les conseqüències de l’assassinat del primer ministre israelià Isaac Rabin, gran esperança per al procés de pau entre israelians i palestins. El film conclou que el crim no va ser solament l’acte d’un fanàtic, sinó la culminació d’una campanya d’odi que va emanar de rabins i de figures públiques rellevants de la societat israeliana.
L’obra d’Amos Gitai ha estat objecte de retrospectives al Centre Georges Pompidou de París, al MoMA i el Lincoln Centre de Nova York i al British Film Institute de Londres, i els seus films han participat als festivals de Cannes, Berlín, Locarno, Rotterdam i Venècia, entre d’altres.
La retrospectiva dedicada a Amos Gitai, de l’11 de gener al 19 de febrer, és el primer gran cicle de 2022 a la Filmoteca, l’any del 10è aniversari al Raval. El director ens visitarà els dies 21 i 22 de gener per presentar-la, i l'obrirà dimarts 11 de gener a les 16.30 h a la Sala Laya, en una conversa amb el director de la Filmoteca, Esteve Riambau2, que es farà per videoconferència.
Amb la col·laboració de:
