Més enllà del cànon. Construint altres històries del cinema

Five Year Diary:

Al llarg de dues dècades (1981-97), Anne Charlotte Robertson va produir un diari fílmic d’un total de 36 hores filmat en Súper 8, una crònica lliure i radical del seu dia a dia i la seva salut mental. Projecció del Reel 23: A Breakdown (and) After the Mental Hospital.

“Rento els plats i faig una pel·lícula”: Anne Charlotte Robertson i la construcció del món com a treball de les dones. Anjo-marí Gouws 

[...] L'especial atenció que presta Robertson a la forma, que s'aprecia en l'ús del time-lapse, animació stop-motion, pistes d'àudio superposades i moviment accelerat, s'allunya enormement de la falta de forma per la qual s'ha ridiculitzat tan sovint la manera de diari. De fet, en última instància, sostinc que Robertson es dedica a una pràctica de creació de món subversiva arrelada en la forma del diari cinematogràfic. Ho fa sense deixar de mantenir la funció del diari com una forma d'escriptura històrica disponible per a les dones quan no hi havia altres formes, servint així com el que Adrienne Rich ha anomenat amb raó "aquest gènere profundament femení i feminista". Robertson va començar a rodar Five Year Diary en 1981, al final de la segona ona del feminisme, i les qüestions del moviment són presents en la pel·lícula. La més destacada d'elles, potser, és l'enfocament de la pel·lícula en el treball de gènere, que serveix per a ressaltar el treball femení invisible que persegueix la tradició més àmplia de l'avantguarda. En particular, els relats de Robertson en el diari sobre el treball que implica la vida domèstica quotidiana adquireixen un valor específic quan es consideren en contradicció amb el treball de la figura potser més responsable de l'explotació de la vida de la llar: Stan Brakhage. Mentre que les pel·lícules de Brakhage en les quals apareix la seva casa i la seva família en els boscos de Colorado eludeixen el treball domèstic i emocional de la seva esposa, Jane, Five Year Diary de Robertson se centra explícitament en la naturalesa repetitiva i incessant del treball de gènere. En trobar un mitjà per a reïficar el seu propi treball repetitiu de gènere a través del text cinemàtic del seu diari, Robertson reformula la repetició del domèstic no com un treball fútil, com sovint l'emmarca el feminisme de la segona ona, sinó com una cosa arrelada en l'alegria i el plaer. [...] 

Gouws, Anjo-marí. “I’m washing my dishes and making a movie”: Anne Charlotte Robertson and world-making as women’s work. Camera Obscura. Feminism, culture and media studies. Durham: Duke University Press. 2020. Vol. XXXV, Iss. 105, p. 61-87. ISSN 0270-5346

Clayton, S; Mulvey, L. Other cinemas. Politics, culture and experimental film in the 1970’s. Londres, Nova York: I.B Tauris & Co. Ltd, 2017. 

Cuevas A, E. Del cine doméstico al autobiográfico. A: Martín G, G. Cineastas frente al espejo. Madrid: T&B Editores, 2008, p. 101- 120. 

Gouws, Anjo-marí. “I’m washing my dishes and making a movie”: Anne Charlotte Robertson and world-making as Women’s Work. Camera Obscura. Feminism, culture and media studies. Durham: Duke University Press. 2020. Vol. XXXV, núm. 105, p. 61-87. ISSN 0270-5346. 

Guest, H. Anne Charlotte Robertson Collection. Harvard Film Archive. https://harvardfilmarchive.org/collections/anne-charlotte-robertson-collection 

Mekas, J. Diario de cine: el nacimiento del nuevo cine americano. Madrid: Editorial Fundamentos, 1975.  

Mendik, S; Jay Shneider, S. Underground U.S.A. Filmmaking beyond the Hollywood canon. Regne Unit: Wallflower Press, 2002. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema