L’època daurada del cinema mexicà

Barreja de western i melodrama ambientat en plena revolució mexicana, les figures més celebrades del moment es reuneixen en aquest clàssic del cinema del país. Emilio (El indio) Fernández confia la càmera a Gabriel Figueroa i cedeix els rols principals a Pedro Armendáriz i María Félix.

Enamorada 

Una interpretació mexicana de The Taming of the Shrew que barreja acció "macho”, comèdia cargolada i romanç encantador 

"El cinema mexicà soc jo!”, a Emilio Fernández li agradava dir-li a la gent quan li preguntaven sobre l'estat de la producció cinematogràfica al seu país: quan un crític es va atrevir a discutir aquesta grandiosa afirmació, el director suposadament va treure una pistola. 

Aquesta història pot ser apòcrifa, però aleshores Fernández tendia a adoptar un enfocament llegendari sobre la seva pròpia vida, fins i tot si la seva vida ja era prou interessant per no necessitar cap embelliment. Després d’haver matat un home de jove i lluitat en la rebel·lió sufocada contra el president Obregón, Fernández va acabar a la presó el 1924 amb una pena de 20 anys de presó. Ràpidament va escapar i va fugir a Amèrica, on va aterrar a Los Angeles i va descobrir les pel·lícules. 

L’inici d’Enamorada (1946) correspon a la imatge de Fernández com a figura rebel de virilitat "macho" (més tard interpretaria el patriarca buscador de venjança a Bring Me the Head of Alfredo Garcia): els crèdits van precedits del tret d’un canó, que és immediatament seguit per un tro mentre un exèrcit revolucionari pren el control de la ciutat de Cholula. El que es desenvolupa després dels crèdits, però, és, de fet, una comèdia romàntica divertida que mostra el toc més lleuger del director. La bonica trobada entre els dos protagonistes, a mitja hora de la pel·lícula, podria haver vingut de qualsevol comèdia de Hollywood de l’època, ja que el revolucionari General Reyes (Pedro Armendáriz) és bufetejat per Beatriz (María Félix) per haver fet comentaris sobre les seves cames, i ella li dona exactament el que li ha demanat, aixecant-se la faldilla i tirant-lo a terra davant dels seus homes. 

Enamorada es basa en The Taming of the Shrew de Shakespeare, amb l’antirevolucionària Beatriz especialment resistent a qualsevol doma. La presenten amb una pistola i a punt per defensar-se contra qualsevol home que gosi acostar-se a ella, i al llarg de la pel·lícula María Félix aporta a la seva interpretació una fascinant intensitat emocional; però, finalment, els dos personatges han de ser domesticats o, si més no, trobar un punt comú, i és l’Església qui els uneix. 

El tercer personatge clau és Padre Sierra (Fernando Fernández, el germà d’Emilio), un sacerdot que és alhora l’amic de la infància de Reyes i el confident de Beatriz, i els anima a ser més humils i espirituals. Les escenes rodades a l’interior de l’església tenen una qualitat transcendent, amb el gran director de fotografia Gabriel Figueroa –que va estudiar el seu ofici amb Gregg Toland– que explota molt bé l’arquitectura i la llum per emfatitzar les epifanies que experimenten els personatges de les seves parets. 

La mentoria que Figueroa va rebre de Toland i la immersió de Fernández a la llar del cinema nord-americà durant els seus anys de formació semblen contribuir a la brillantor estètica, pròpia del cinema clàssic de Hollywood, que es fa evident a tota Enamorada. La disputada relació entre els protagonistes té el flux d’una comèdia descarada [...], mentre que les escenes més tendres es filmen amb la intimitat i la bellesa d’una pel·lícula romàntica de Frank Borzage. El punt culminant emocional de la pel·lícula es dona quan Reyes serena a Beatriz sota la finestra del seu dormitori, un acte que finalment comença a trencar les seves defenses. La càmera se centra principalment en el rostre expressiu de Félix al llarg de la seqüència i, és especialment impressionant un primer pla dels seus ulls. 

A través de la seva exitosa sèrie de col·laboracions dels anys quaranta, a Fernández i Figueroa se’ls atribueix un paper fonamental en la posició del cinema mexicà al mapa, i Enamorada va ser vista per les autoritats com una pel·lícula important per ajudar a establir la identitat post-revolució del país. La narrativa treballa per reunir a poc a poc dues persones feroçment independents i políticament oposades mitjançant la mediació de l’Església, i el clímax de la pel·lícula demostra ser realment commovedor. Just quan Beatriz està a punt de casar-se amb el seu promès americà, es veu distreta pel so de l’exèrcit de Reyes que parteix de Cholula per portar la revolució a una altra ciutat. Sense voler, ella simbòlicament s’arrenca el collaret de perles que l’americà li ha donat, i segueix tant el seu cor com el seu orgull nacional per unir-se a Reyes, i la parella marxa de costat a un Mèxic canviant. 

Hi ha una curiosa nota a peu de pàgina a aquesta pel·lícula. Poc després de l’estrena d’Enamorada, Paulette Goddard va optar pels drets de remake, creient que la pel·lícula podria emular el seu èxit mexicà als EUA i revitalitzar la seva carrera. Va acabar reclutant pràcticament el mateix equip de producció per fer The Torch (1950), amb Fernández de nou a la cadira del director, Figueroa una vegada més darrere de la càmera i Pedro Armendáriz que reprenia el seu paper de General Reyes. El resultat és una pel·lícula estrepitosament lenta i sense to que segueix l’original gairebé pla per pla, però que, de totes maneres, no aconsegueix igualar-la. Per descomptat, el projecte va estar condemnat al fracàs en el moment en què Goddard va decidir assumir el paper principal; no hi havia manera d’emular el passional desafiament als ulls de María Felix. Qui podria? 

Dever, Susan. (2003). Celluloid Nationalism and Other Melodramas: From Post-Revolutionary Mexico to Fin de Siglo Mexamerica [online]. Albany: State University of New York Press, 274 p. Disponibilitat a: https://ebookcentral.proquest.com/lib/icec-filmoteca/detail.action?docID=3408570.  

Fernández Cuenca, Carlos. (1961). Homenaje a Emilio Fernández. San Sebastián: Festival Internacional de Cine, 40p. 

García Riera, Emilio. (1987). Emilio Fernández: 1904-1986. Guadalajara: Universidad de Guadalajara, Centro de Investigaciones y Enseñanza Cinematográficas; México, D.F: Cineteca Nacional de México, 326 p. 

Mora, Sergio de la. (2006). Cinemachismo: Masculinities and Sexuality in Mexican Film [online]. Austin: University of Texas Press, 257 p. Disponible a: https://ebookcentral.proquest.com/lib/icec-filmoteca/detail.action?docID=3443246. 

Tierney, Dolores. (2007). Emilio Fernández: pictures in the margins. Manchester; Nova York: Manchester University Press, 198 p. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema.