L’etnoficció i l’antropologia compartida de Jean Rouch

“Durant sis mesos he seguit un grup de joves nigerians a Treichville. Els he proposat de fer un film on interpretarien el seu propi rol, on tindrien el dret de fer-ho tot i de dir-ho tot. És així com hem improvisat aquesta pel·lícula”.

Amb l’etnoficció, Jean Rouch pretén reformular la idea mateixa d’antropologia: el cinema es converteix en una eina metodològica i el procés en un fi en ell mateix. La pel·lícula és un espai per compartir, on el rol d’observador i observat, subjecte i objecte de la investigació científica, perden sentit, i on l’apropament al real parteix de la fabulació.

El mag etnogràfic: pel·lícules africanes de Jean Rouch 

[...] 

Situant-se entre les tensions interculturals de Les Maîtres fous i la calidesa de Mammy Water, el primer gran llargmetratge de Rouch, Moi, un noir, va tenir un impacte important en el futur del cinema d'art, tot i que només uns pocs ho van saber veure. Un d’aquests espectadors va ser Jean Luc-Godard, a qui l’entusiasme de l’experimentació narrativa el va inspirar en part a fer À bout de souffle. En els materials publicitaris de Moi, un noir, s’ha citat que Godard l’anomenava “la millor pel·lícula francesa des de l’alliberament”, potser perquè la seva execució té una qualitat molt alliberadora. 

Seguint tres joves immigrants nigerians per Treichville, una pròspera ciutat plena d'activitat colonial, Moi, un noir es basa en la veu en off dels seus personatges principals per tirar endavant la història. [...] La narració de Moi, un noir va ser un resultat directe de restriccions tecnològiques: l’ús de la fotografia de mà de Rouch va crear una sensació autèntica, però les càmeres lleugeres no podien gravar so. Aquesta restricció, però, va funcionar a favor seu, ja que les vides dels personatges semblaven emergir directament de la seva perspectiva subjectiva a la pantalla. 

El narrador principal de Rouch és una estrella pròpia que s’eleva a si mateix de les seves escenes sordes, veient-les a través de les lents de la seva vida onírica. Com els altres homes de la pel·lícula, adopta el nom d’una estrella de cinema, Edward G. Robinson, i habita un món ple de referents cinematogràfics. Passant l'estona per una sala de cinema local, mira un pòster de The Thief of Badghad mentre els sons dels trets posen de manifest el seu entusiasme per l'evasió. Al mateix temps, Moi, un noir, posa en primer pla l’omnipresent manca de glamur que envolta aquest Robinson, el qual tendeix a emmarcar la seva vida en l’imaginari de Hollywood, anticipant el futur de l’actor. I és que el personatge de Robinson va ser interpretat pel nigerià Oumarou Ganda, que tenia prop de vint anys, abans de llançar una exitosa carrera cinematogràfica pròpia. 

Potser Ganda encara no havia perfeccionat les seves habilitats cinematogràfiques, però a Moi, un noir, mostra un talent per a la narració que se sincronitza amb les intencions de Rouch. Sense cap perspectiva exterior per embellir la seva visió del món, les gestes de l’astut Edward G. Robinson de Treichville mostren eloqüentment el contrast entre la seva rutina diària i les seves aspiracions més àmplies. Amb el seu amic, l’home identificat només com Eddie Constantine, Ganda parla amb franquesa de l’impuls bulliciós de la ciutat (que l’anomena "el Chicago d’Àfrica") i de la seva pròpia desconnexió de les fastuoses visions dels ideals occidentals. ("Què he de fer? Quedar-me pobre? Maleït!"). En comparar la pel·lícula amb À bout de souffle, és obvi per què Godard va apreciar aquesta interacció entre l'elegant evasió del cinema i les dures veritats de la vida. A causa de la flagrant dissonància entre l'estat real de Ganda i el món estrellat que ell i els seus amics idolatren sense fi, Moi, un noir torna constantment a un to melancòlic. "Res de nou o meravellós per a mi", sospira Ganda, "igual que la trista vida". 

Malgrat aquestes renúncies, però, Moi, un noir rescata els seus protagonistes del complet desànim mostrant la seva capacitat per afrontar cada dia amb un optimisme renovat. Anant al llit amb una dona local i fent festa fins ben entrada la nit, Ganda supera la seva enveja per les classes altes mitjançant triomfs personals. En la catarsi proporcionada per amics i amants, localitza un mitjà de supervivència a través de la vitalitat comunitària. 

La pel·lícula més afable de Rouch, Moi, un noir, podria ser el millor indici de la seva capacitat per generar tensions polítiques en termes personals, però gran part d’això tenia a veure amb la serendipitat. La producció de la pel·lícula va coincidir amb l'establiment el 1957 de l'estat de Ghana, el primer canvi contundent de la dominació colonialista. La veu de Ganda era la veu d'un poble a la vora del canvi, però el seu anhel funciona igualment fora de les condicions socials que envolten la seva producció. 

[...] 

Kohn, Eric. (Hivern 2012). The Ethnographic magician: Jean Rouch's African Films. Cineaste, Nova York, Vol. 38, Núm. 1, p. 24-27. 

Cineclub Sabadell. (2006). Jean Rouch : ficcions documentals: dramatitzacions de la realitat: el psicodrama o cinetrànsit. Sabadell: Cineclub Sabadell, 33 p. 

Henley, Paul. (2009). The Adventure of the real: Jean Rouch and the craft of etnographic cinema. Chicago; London: The University of Chicago Press, 507 p.  

Jean Rouch: une aventure africaine [Enregistrament de vídeo]. (2010). París: Éd. Montparnasse, 4 DVD. 

Pastre, Béatrice de (ed.). (2017). Jean Rouch, l'homme-cinéma: découvrir les films de Jean Rouch. París: CNC: Somogy éditions d'art; BnF éditions, 243 p. 

Rouch, Jean. (2003). Ciné-ethnography. Minneapolis; London: University of Minnesota Press, 400 p.  

Sherman, Rina (ed.). (2018). Dans le sillage de Jean Rouch: témoignages et essais. París: Éditions de la Maison des sciences de l'homme, 351 p. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema.