Carolina Astudillo. Ainhoa yo no soy esa
DIES CURTS
Programa: Dies curts | 2021.
Viernes 26 Febrero 2021 · 19:00
Presentació a càrrec de Carolina Aastudillo Muñoz
Sala Laya
Domingo 28 Febrero 2021 · 16:00
Sala Laya
La cineasta Carolina Astudillo Muñoz presentarà Ainhoa: yo no soy esa i mantindrà una conversa sobre la seva filmografia.
Programa
Ainhoa: yo no soy esa
Direcció Carolina Astudillo Muñoz
Producció Catalunya-Xile
Any 2018
Versió VE (Versió original en castellà)
Durada 98'
Format DCP
Descripció La família d’Ainhoa Mata Juanicotena va filmar, gravar i fotografiar la seva vida durant molts anys. A l’adolescència, a finals dels anys vuitanta, Ainhoa comença a escriure tot el que no volia explicar a ningú. Els diaris de vida conservats fins a la seva mort descriuen una dona ben diferent de la que coneixien els seus familiars i amics. Com els escrits de tantes altres dones que la van precedir, aquests textos íntims revelen una infinitat de temes lligats a l’experiència femenina, alhora que esbossen una crònica alternativa de la història oficial de l’Espanya dels anys noranta. El film és també travessat per la poesia de Sylvia Plath, Alexandra Pizarnik i Anne Sexton, o pels dietaris de Frida Kahlo i Susan Sontag. Carolina Astudillo l’ha concebut així com un lloc d’interlocució, un exercici artístic, intel·lectual i polític que obre la porta a una relació creativa entre dones i una filiació simbòlica entre generacions. Premi al millor llargmetratge documental al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga el 2018.
Carolina Astudillo
El gust i l’interès per l’arxiu de Carolina Astudillo fan de la seva filmografia una mena de poètica d’imatges trobades, de les quals transforma el destí a través d’un treball creatiu de recerca i reflexió. En aquesta sessió veurem per primera vegada a la gran pantalla i en continuïtat algunes de les seves peces curtes, un conjunt unitari d’experiències cinematogràfiques que amb els anys han anat configurant una obra coherent.
Es tracta d’assajos estètics —notes, com ella mateixa n’anomena alguns— entorn de preocupacions comunes plantejades sota diverses formes i contextos: la dificultat del testimoni, l’escriptura d’una història no oficial a través de filmacions familiars, la construcció i transmissió de les memòries a les societats contemporànies, l’elaboració visual del cos femení o la temptativa d’esbossar una mena de filiació simbòlica entre generacions de dones.
Sota el guiatge de la cineasta, traçarem un recorregut que parteix de la primerenca Lo indecible (2012), segueix amb dues “notes” per al seu primer llargmetratge, El gran vuelo (2014), i conclou amb els curts més recents: petits films subtils on treballa el muntatge de la imatge amb la veu en off per revelar el sentit profundament polític d’unes escenes aparentment anodines.
La trobada entre totes elles rau potser en aquesta voluntat obstinada d’obrir les imatges: de fer-les parlar desmuntant-les i muntant-les amb nous elements, posant-les en tensió i qüestionant-les per fer-ne emergir, com diria Benjamin, els punts de conflicte.