Ciclo
M’interessa com es relacionen les persones, com busquen amor. Ni diners ni cap altra cosa. I els riscos que corren per aconseguir-ho. El meu cinema expressa clarament una cultura que ha assolit el benestar material, però que se sent incapaç de gestionar vides humanes. Necessitem reflexionar sobre la nostra capacitat d’estimar.
Aquesta declaració de John Cassavetes il·lustra un principi vital que el cineasta trasllada en cru a la pantalla, sense filtres comercials, exposant l’emoció dels personatges a flor de pell i, provocant, sovint, la incomoditat de l’espectador.
En tots els seus films Cassavetes intenta arrencar les màscares d’uns personatges imperfectes i ridículs que s’enganyen a ells mateixos i que tenen per endavant el repte de descobrir qui són realment. El cineasta furga en la condició humana per trobar la veritat, per oferir un mirall sincer de les persones. I ho fa amb un tempo cinematogràfic que s’assembla molt al de la vida real, donant la màxima importància als intèrprets, als quals atorga una llibertat d’improvisació insòlita aleshores i, sobretot, gràcies al seu sou d’actor, que li va permetre finançar els seus propis films i ser definit com «el pare espiritual del cinema independent nord-americà».