"Dies curts" és una iniciativa engegada per Filmoteca de Catalunya amb la voluntat de fer més visible un format tan maltractat com el curtmetratge. Conscients dels seus problemes de distribució i exhibició, ens plantegem aquest canal de difusió com una eina per conèixer cineastes i alhora fer passar aquests dies de confinament de la manera més curta possible. Per aconseguir-ho, setmanalment comptarem amb noves seleccions de curtmetratges, alguns de cineastes experimentades i d'altres d'autores que tot just comencen.
La setena sessió de Dies Curts compta amb la col·laboració dels Joves Programadors Moving Cinema. Des de casa seva i de manera conjunta han preparat un text i un audiovisual sobre la cineasta gallega que podeu consultar a continuació.
La cineasta Diana Toucedo (Redondela, 1982) es va formar a l’ESCAC en l’especialitat de muntatge i va cursar el Màster de Teoria cinematogràfica contemporània de la Universitat Pompeu Fabra. Com a directora, Diana Toucedo ha fet el salt al llargmetratge amb Trinta lumes (2018) després d’una prolífica producció en el curtmetratge. Paral·lelament ha sabut desenvolupar la seva tasca de muntadora en què destaquen, entre d’altres, títols d’Isaki Lacuesta, Eva Vila, Marina Lameiro o Elena Martín i les sèries televisives Patria o Hierro. Diana Toucedo compagina aquesta producció professional amb l’activitat docent a l’ESCAC i UPF.
Descubrindo imaxes. Descobrint imatges d'Albert López Ricart i Dani Fité
(disponible fins al 3 de juny del 2020)
Corpo preto i Ser de luz es caracteritzen per la seva detallada elaboració en el procés de muntatge. En aquests curtmetratges Diana Toucedo se centra en resignificar les imatges reubicant fragments de les pel·lícules següents: Límite, del director d’avantguarda Mario Peixoto, Ist de Gustav Deustch, El negro que tenía el alma blanca de Segundo de Chomón i Preludes 1-6 de Stan Brakhage.
A Corpo Preto, jocs de repeticions evoquen pensaments obsessius, en bucle, vers el cos de la dona. Diana Toucedo també juga amb jocs d’associacions mitjançant els colors, posant en relació les imatges recordant el surrealisme i donant a l’espectador un rol actiu en el film. Homes i Imágenes secretas denoten un sentiment de nostàlgia i una espera que sembla ser eterna cap als nostres éssers estimats.
A Homes ens endinsem en les cuines de les dones que esperen als seus marits, morts en combat contra el feixisme. En la mirada de les dones veiem reflectida l’espera eterna i freda. L’espai de la cuina, un símbol clàssic de l’opressió patriarcal, s’enriqueix amb un altre significat que a vegades oblidem: el de reunió i comunitat, típic de la tradició gallega. Al final, veiem com aquest ambient familiar i càlid s’ha transformat en un eco de l’ambient de les trinxeres, que escoltem de primera mà.
Per últim, Imágenes secretas també se centra en el concepte de l’espera, però l’absència es fa relat. És un film que treballa el retrobament amb el seu pare d’una manera intimista i absent. Recordant la nostra primera sessió a la Filmoteca de Catalunya, dedicada a News from Home de Chantal Akerman, podríem dir que Imágenes secretas evoca el film com en un mirall, de manera inversa.