"Dies curts" és una iniciativa engegada per Filmoteca de Catalunya amb la voluntat de fer més visible un format tan maltractat com el curtmetratge. Conscients dels seus problemes de distribució i exhibició, ens plantegem aquest canal de difusió com una eina per conèixer cineastes i alhora fer passar aquests dies de confinament de la manera més curta possible. Per aconseguir-ho, setmanalment comptarem amb noves seleccions de curtmetratges, alguns de cineastes experimentades i d'altres d'autores que tot just comencen.
La cinquena proposta és Elena López Riera (Oriola, 1982) cineasta, Doctora en Comunicació audiovisual, docent a la universitat de Ginebra i co-fundadora del col·lectiu d’experimentació audiovisual lacasinegra, amb qui ha realitzat el llargmetratge Pas a Genève (2014). El seu primer curt-metratge Pueblo va ser seleccionat a la Quinzaine des réalisateurs de Cannes el 2015 i les seves obres posteriors han estat àmpliament reconegudes en diversos certàmens de prestigi, com el Festival de Locarno, de Sevilla o de Sant Sebastià, on va obtenir una menció especial el jurat. El llargmetratge El agua, darrer projecte en curs de la cineasta, ha rebut el premi CNC de la CinéFoundation de Cannes.
Programa
(disponible fins al 20.05.2020)
Els tres curt-metratges d’aquesta sessió podrien agrupar-se en una imaginada trilogia d’Oriola, poble natal d’Elena López Riera i escenari de tots ells. En veure’ls junts hi descobrim certa continuïtat, escenes diverses del mateix paisatge i la mateixa gent. Instal·lada a l’estranger, la cineasta hi retorna amb una mirada propera i alhora estranya perceptible en cada detall; la càmera mostra però no jutja. El conjunt navega entre la ficció, el documental i l’assaig, si bé el component narratiu de Pueblo va virant envers una mirada més observacional i poètica a les dues darreres peces.
Les tradicions i la memòria del lloc són filmades com una presència fascinant i sovint espectral, catalitzadores de l’arcaic i el modern, aglutinadores de generacions i grups heterogenis creant comunitat. Vinculada a l’interès pel ritual, l’exploració dels orígens es fa evident des de la primera peça, Pueblo, on al llarg d’una nit i la seva matinada de Dijous sant, un jove deambula pels carrers del poble alacantí. Acaba de tornar d’uns anys a París i es descobreix desubicat físicament i emocional en un lloc on potser ha deixat de pertànyer.
Las visceras és el més personal i desconcertant dels curts de l’Elena. Al voltant del ritual, l’amor i la mort, una llegenda d’inspiració medieval, brutal i apassionada, conviu amb l’escorxament del conill i una nova processó. Un contrapunt sostingut entre atracció i repulsió, el domèstic i el salvatge, el contemporani i el primitiu.
A Oriola, és tradicional una competició de coloms pintats on l’animal guanyador és el que sedueix una coloma i vola més cops al seu costat. La cineasta observa la carrera, els moviments i mirades dels participants, els intercanvis entre ells a base de gestos i silencis. Los que desean dibuixa un retrat dels ocells i els seus entrenadors: homes expectant el desig dels ocells i un esbart de colors al cel.
Mentrestant, un veu recita les regles del joc tot creant un paral·lelisme evident entre els fonaments de l’estranya costum i els codis culturals altament sexualitzats que estructuren la nostra societat i les identitats de gènere.