El cineasta valencià Llorenç Soler començà la seva carrera professional al cinema publicitari, però aviat es va decantar pel documental de contingut social, reivindicatiu i que posava el focus en les minories marginades. A banda del documental també ha tractat la ficció (Saïd o Lola vende cá), reportatges i realitzacions televisives i altres projectes audiovisuals com les videoinstal·lacions o pel·lícules de caire més experimental. Ha compaginat les seves tasques de direcció amb les de direcció de fotografia d’altres cineastes com Francesc Bellmunt o Jesús Garay.
De la col·lecció de films de Llorenç Soler dipositats al 2CR us fem accessibles una petita selecció que ens permet traçar un dibuix del perfil documentalista del cineasta valencià en la seva primera època, de ferma crítica i denúncia contra el franquisme.
Comencem amb Será tu tierra (1966), una pel·lícula feta per encàrrec del Patronato Municipal de la Vivienda que havia de lloar la política d’habitatge social de l’ajuntament; va ser projectada en sessió privada a l’alcalde Porcioles i no va ser acceptada. Tot i afegir-se un nou final, més feliç i esperançador, mai es va presentar públicament i va passar a ser coneguda com la “película que nunca existió”.
Després de l’experiència amb Será tu tierra, Soler realitza El largo viaje hacia la ira (1969) per pròpia iniciativa i amb total llibertat. La pel·lícula analitza i quantifica amb moltes dades les conseqüències socials i econòmiques de la migració interior durant els anys 60, en especial el cas de Barcelona i la seva àrea metropolitana, posant el focus en la problemàtica que deriva de la falta d’habitatge, gent vivint amuntegada i de qualsevol manera en pisos vells i sense condicions higièniques; i el fenomen del barraquisme.
Els altres títols escollits de la llarga filmografia de Soler tenen un caràcter experimental en molts casos. Mentre que el Noticiario RNA (1970) no deixa de ser una paròdia punyent de l’omnipresent NO-DO de les sales de cinema sota el franquisme, Carnet de identidad (1970) i El altoparlante (1970) tenen un caràcter més innovador, arriscat i experimental sense allunyar-se de l’esperit crític de Soler.
Carnet de identidad parteix d'uns textos teatrals de "La indagación" 1965 de Peter Weiss en què Soler aprofita imatges de les seves pel·lícules industrials i d’altres de la premsa de l’època per evidenciar les contradiccions de la societat del moment; El altoparlante juga amb la contraposició de les imatges i el so. Per una banda, es mostren primers plans d'homes, filmats d'amagat mentre van caminant cap a la feina. Són obrers anònims d'un barri suburbial. Per altra, el so, consisteix en discursos de Francisco Franco, exaltant la prosperitat d'Espanya en matèria econòmica, política, educativa, cultural i social.
Cinc títols que ens permeten conèixer a fons una de les figures imprescindibles del cinema documental estatal, un dels pioners en el gènere i un autèntic esperit que considera el cinema com una eina de rebel·lió social.
Col·lecció Llorenç Soler a Youtube