Dossier Film (INCLUIDO EN Aula de cinema 2019/2020)
Pietro Germi
Pietro Germi, Luciano Vicenzoni
Carlo Rustichelli
Aiace Parolin
Virna Lisi, Gastone Moschin, Olga Villi, Alberto Lionello, Beba Loncar, Franco Fabrizi, Nora Ricci, Gigi Ballista
Itàlia
1966
Sense entrar mai en la nòmina dels grans autors del modern cine italià, Pietro Germi (Gènova 1914-Roma 1974) és exemplar pel que fa al seu recorregut personal i la trajectòria del cinema italià durant els anys daurats que van des dels 40´s als 70´s; no només la seva condició polifacètica, des d’estudiant de direcció al Centro Sperimentale de Cinematografia a finals dels anys 30 fins a la seva variada condició com a actor, guionista i director en les dècades següents. I, tanmateix, avui podem dir que és un cineasta absolutament oblidat, malgrat inclús als premis obtinguts (des de Venècia, Cannes, Berlín, San Sebastián i Moscou fins a l’Oscar al millor guió) i probablement infravalorat, inclús respecte a d’altres exponents de la commedia all´italiana dels anys 60 com Monicelloi, Risi, Comencini, etc.
A partir de la seva presència com a actor a La corona de hierro (La corona di ferro, 1941), de Blasetti, el seu professor al CSC, va desenvolupar una eventual presència en diversos films al llarg de tota la seva carrera, treballant per a Soldatti, Damiani o Bolognini, entre d’altres, incloent-se com a actor en tres dels seus propis films. També va intervenir com a guionista fins 1950 en mitja dotzena de títols poc destacables, a més d’escriure pràcticament tota la seva filmografia com a director, que va començar amb Il testimone (1946).
Germi va ser un d’aquells cineastes propers al Neorealisme, sense formar part del seu nucli principal, entre d’altres coses perquè sempre es va inserir en una certa política de gèneres, des del film policíac –barrejat amb el drama social a Gioventù perduta (1948)- fins a l’ interessant “western” neorealista que va ser En nombre de la ley (In nome della legge, 1949); però la seva major contaminació neorealista va arribar amb El camino de la esperanza (Il camino de la speranza, 1950), sobre l’emigració clandestina des de les mines sicilianes cap a França que va obtenir l’Os de Plata a Berlín. Durant els seus prolífics anys cinquanta, Germi es va apropar preferentment al cinema de gènere: el policíac, amb títols com La città si difende (1951) i Un maldito embrollo (Un maledetto imbroglio, 1959); el cinema d’aventures històriques -rememorant la repressió del banditisme després de la Unificació- a Il brigante di Tacca del Lupo (1952); el melodrama a Gelosia (1953) i El hombre de paja (L´uomo di paglia, 1958); o la comèdia a La presidenta (La presidentessa, 1952). Tanmateix, va ser un film qualificat encara de “neorealista” al seu moment, com El ferroviario (Il ferroviere, 1956), amb el que va aconseguir gran reputació.
Pot ser per això va sorprendre que la fase de més popularitat del seu cinema l’aconseguís en el si de la “commedia all´italiana”, a partir de Divorcio a la italiana (Divorzio all´italiana, 1961), títol que recolzat per la presència del gran Marcello Mastroianni va tenir una ressonant influència en el gran debat sobre la legalització del divorci a Itàlia, a més d’obtenir l’Oscar al millor guió, el Globus d’Or al millor film estranger, entre d’altres molts premis. Aquesta línia comediògrafa va prosseguir amb Seducida y abandonada (Sedotta e abandonatta, 1964), que va consagrar a Stefania Sandrelli, i la ara presentada Señoras y señores (Signore e Signori, 1966), ni més ni menys que Palma d’Or a Cannes (ex aequo amb Un hombre y una mujer).
Després, Germi va iniciar una trajectòria descendent amb altres comèdies com Muchas cuerdas para un violín (L´immorale, 1967) –al servei de Tognazzi i Sandrelli-, Serafino (Serafino, 1968), a major glòria d’Adriano Celentano, Vidas opuestas (Le castagne sono buone, 1970) i El divorcio es cosa de tres (Alfredo, Alfredo, 1972), el seu últim film, on Sandrelli estava acompanyada per…Dustin Hoffman. Un final de carrera poc brillant, encara que Mario Monicelli realitzaria a Habitación para cuatro (Amici miei, 1975) el projecte inconclús de Germi, a qui va estar dedicat el film.
Finalment, diguem que Signore e signori se situa a una població del Veneto, on es creuen tres històries que pretenen reflectir les (males) costums morals de la societat italiana, però amb menys virulència que en els seus dos films anteriors i, per suposat, amb menys càrrega de profunditat que altres títols del gènere deguts a Monicelli, Risi, Comencini, Ferreri o Scola.
Hawk. Signore e signori (1966). Variety Films reviews, vol. 11
Un altre cop, Pietro Germi, posa sobre la taula el seu gran talent fílmic en un últim esforç, aquest cop situat en el nord d’Itàlia, lluny de la Sicilia de “Divorce, Italian Style” i “Seduced and Abandoned”, no obstant, igual de fervent en la denúncia a la hipocresia i conservant les apariències que aquests dos últims films. Això hauria d’atraure ulls i orelles cinèfils arreu.
Els durs aspectes de color local del seu anterior píxel sicilià, li van donar una fàcil accessibilitat i valors curiosos, una versió lingüística estrangera apropiada (tot i que gens fàcil) d’aquesta fotografia podria ajudar-lo a tenir gairebé el mateix èxit. Per sobre de tot, el secret de l’èxit de Germi radica en la seva capacitat per a transmetre temes i assumptes mordaços i sovint cruels, fent-los eminentment accessibles mitjançant el ritme, la caracterització vívida i la manera desenfrenadament divertida amb la qual es duen a terme.
La variació lingüística de les versions italiana i anglesa en els títols és, aparentment, una estratègia comercial tant simple com “homes i dones” que hauria tingut menys reclam per les audiències d’E.U.A.
La dissecció de la vida en una petita ciutat al nord d’Itàlia, Treviso, és portada a terme per Germi en tres parts bàsiques. En la primera, l’atenció se centra en un metge, la seva dona i l’altre home. L’últim és un pacient del doctor que fingeix impotència per a enganyar al metge fent-li creure que no és l’amant de la seva dona. Però quan la veritat surt a la llum, el metge accepta les situacions per a mantenir la seva reputació. El número dos ve a un cònjuge amb coll de gallina escapant de casa seva per a viure amb la caixera d’una cafeteria, i així es mostra obertament el fals respecte de la ciutat. Després d’una breu aventura, és forçat a tornar al motllo. El tercer veu a una menor seduïda per la majoria de solters i casats de la ciutat fins que el seu pare li revela la seva edat i ho converteix en un cas federal. Els poders de la ciutat es posen a treballar i, després d’alguns moments difícils, el pare és pagat i la matèria és posada a descansar. L’honor de la ciutat està fora de perill.
De fet, les històries son simples pretextos per la vista des de baix dels dos nivells que viu el municipi: lo falsament apropiat i lo descaradament corrupte. I aquí és on Germi i els seus ajudants Age, Scarpelli i ajudant de guió Luciano Vincenzoni brillen. La seva és una acusació sense traves, explicada, sens dubte, en termes molt divertits, però alhora inflexible en el seu senyalament.
I Germi ha creat una inusual galeria de personatges, tots vívids, tots creïbles, enriquits amb les millors actuacions de tots els interessats, sense excepció: des d’una Virna Lisi diferent, a una sorprenent Beba Loncar, una intel·ligent Olga Villi, un meravellosament desagradable Gustavo d’Arpe, com la ciutat i molts altres, incloent sorprenents debuts de Patrizia Valturri, com l’adolescents seduïda; Gigi Ballista, com el metge i molts altres. Potser Gastone Moschin té el paper de pruna com el treballador de banc en una gresca sexual; aposta poderosament per una brillant futura carrera. Per totes les cares en aquesta fotografia són memorables.
Els crèdits restants són de primera categoria. La lent de localització d’Ajace Parolin és molt afilat per a portar a terme la intenció del director. El muntatge de Sergio Montanari és ajustat, ràpid, perfecte. La partitura dominada per la guitarra de Carlo Rustichelli encaixa en el projecte.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Signore e signori (1968). Monthly Film Bulletin, vol. 35, Iss. 408, p. 183.
Petri Germi: Ritratto di una regista all’antica (1989). Parma: Patriche Editrice. p. 192-193.
Rondi, G.L. (1966). Italian cinema today: 1952/1965. London: Dennis Dobson.
Leclerc-Dafol, C. (2012). Pietro Germi et la comédie à l’italienne: Cinéma, satire et société. Paris: L’Harmattan.
Giacovelli, E. (1990). Pietro Germi. Firenze: La nuova Italia. p. 76-94
Gili, J. A. (1994). Filmographie de Pietro Germi. Positif, Iss. 406, p. 72-73
Signore e signori (1966). Film ideal, núm. 190, p. 289.
Il cinema di Pietro Germi (2016). Roma: Edizione Sabinae. p. 144-150. (foto p. 148)