Mitt hem är Copacabana

Monthly Film Bulletin (1966)

Quatre nens, Lici, Jorghino, Toninho and Paulinho, viuen a Rio de Janeiro, a la favela de Copacabana, trobant refugi a la casa que han construït al cim del penya-segat i sobrevivint pidolant i robant. Un dia Jorginho té un pla per fer les coses més fàcils per a ells: revestint la cua de la seva cometa amb vidre en pols, baixa a la platja i talla les cometes dels altres nens per després revendre-les a bon preu. Però quan Jorginho i els seus amics tornen triomfants a casa seva descobreixen que el seu refugi ha estat ocupat per una banda de criminals i es veuen forçats a passar la nit a la platja. A partir d'aquí és veuen obligats a trobar una nova font d’ingressos.

El talent d’Arne Sucksdorff per a fer documentals està més que comprovat. Amb My Home is Copacabana, ha tornat a la fórmula de The Great Adventure, la pel·lícula és una nova aventura en el singular camp del documental de ficció. Quan fa pel·lícules d’animals, Sucksdorff inverteix temps i paciència en obtenir el shot correcte, i va assolir el seu gran èxit al produir una sèrie de pel·lícules que van ser atractives sense caure en el parany sentimental que caracteritza les recents pel·lícules de Disney sobre el món animal.

A My Home is Copacabana no són només animals, sinó també nens (i nens amb cares angelicals)  curosament seleccionats per la càmera de Sucksdorff. Les trampes són òbvies i Sucksdorff no ha pogut evitar-les. Aparentment, va passar mesos vivint entre els nens a les faveles de Rio abans de començar a filmar, però els nens que va triar per a restablir les seves desgraciades vides gairebé no poden ser els típics nens pobres de les faveles. Més aviat sembla que Sucksdorff els hagi triat per les seves qualitats fotogèniques (cosa que explica el seu ús constant pels primers plans) i la conseqüència és que la pel·lícula oscil·la entre un registre fotogràfic de quatre nens particularment interessants i una imatge naturalista de com és la vida dels nens pobres, abandonats als barris més marginals de Rio. Però, tot i així, és possible veure la pel·lícula de Sucksdorff com un reflex del que els nens de les faveles poden fer de la seva miserable existència ja que no sempre és necessari quedar-se amb la misèria de les faveles i de la desgràcia dels qui hi viuen per a remarcar la diferència entre el món dels que tenen i dels que no tenen.

Es mostren els nens, en general, acceptant la pobresa en les seves vides; però la violència i la misèria estan en girar la cantonada, com Sucksdorff indica en moltes escenes. Després de la vívida espontaneïtat de la seqüència del vol de cometa, els nens creuen una carretera molt transitada per tornar a casa, seguits per un venedor de pilotes despistat que para al límit de la carretera. Mentre els nens escalen l’estret carrer que porta a les faveles, senten un cotxe que es deté. Esperem que s’enfoqui el venedor de pilotes al terra davant el cotxe, però Sucksdorff simplement ens mostra els nens encongint les espatlles i caminant endavant. La violència és part de les seves vides, l’accepten i no hi ha necessitat  d’obsessionar-se. Queixar-se és pels adults i tal i com els nens pugen sobre l’espectacular badia de Rio, amb els seus hotels cars i els seus clients prenent el sol a la platja, Sucksdorff persisteix només per un moment en una dona  que està inclinada sobre la porta de casa seva en ruïnes i preguntant-se sobre la seva pobresa.

La fotografia en blanc i negre de Sucksdorff captura amb avidesa el cru contrast de Rio i els rostres expressius dels nens. La pel·lícula inevitablement convida a la comparació amb la fotografia (molt diferent) de Buñuel a Los Olvidados sobre els nens abandonats d’Amèrica del Sud. La visió de Buñuel és dura, brutal, intransigent; la de Sucksdorff és suau, més compassiva.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

De la Roche, C. (1953). Arne Suckdorff’s adventure. Sight and Sound, 23, 83.

Hardy, F. (1948). The films of Arne Suckdorff. Sight and Sound, 17, 60.

Mitt Hem Är Copacabana (1966), Monthly Film Bulletin, 33, 38.

Morrissett, A. (1961). The swedish paradox. Sight and Sound, 30, 192.

Åhlund, J. (2005). Nuevo cine sueco. Stockholm: Instituto sueco.

Cowie, P. (1970). El cine sueco. México: Era.

Cowie, P. (1970). Sweden 2. Londres: Zwemmer; Nova York: Barnes.

Cowie, P. (1985). Swedish cinema: from Ingeborg Holm to Fanny and Alexander. Stockholm: Swedish Film Institute.