Aventurera

La pel·lícula dirigida per Alberto Gout i protagonitzada per Ninón Sevilla narra la història d’Elena Tejero, una noia que s’enfronta a diverses dificultats que la porten a treballar a un prostíbul, a causa d’uns conflictes parentals. Tot i que en l’actualitat Aventurera (1949) s’inclou dins el subgènere del cinema de rumberes o de cabaret el que ens permet la pel·lícula és fer una anàlisi sobre el paper de la prostituta i el simbolisme d’aquests personatges mitificats pel cinema.

Com apunta la crítica de cinema mexicana Adriana Fernández, el paper de la prostituta neix arran de l’arribada del cinema sonor amb Santa (Antonio Moreno, 1932), “Santa no goza con su oficio: es una prostituta que contradictoriamente es una santa”. La següent gran prostituta del cinema mexicà és La mujer del Puerto (Arcady Boytler, 1934) “Aquí la prostituta ya no es una santa, no es puritana, es una vampiresa”.

La sensualitat i exotisme de Ninón Sevilla, ella és d’origen cubà, encaixa perfectament amb el personatge de prostituta bondadosa, femme fatale i vampiressa, a la vegada que té unes qualitats artístiques pel ball i pel cant que li van permetre forjar-se una carrera dins el cinema de rumberes.

La naturalesa femenina no pot al·ludir la seva condició sensual i portadora de desig, personatges interpretats per deesses cinematogràfiques com Marlene Dietrich, Greta Garbo o Bette Davis, són rostres privilegiats amb actituds vestides d’una forta personalitat i són la representació del pecat i la vida nocturna. Personatges onírics, que perduren en la història del cinema i que busquen la seva llibertat entre els bastidors dels cabarets.

La Aventurera d’Alberto Gout

“Ven car el teu amor, Aventurera, i aquell que dels teus llavis de mel vulgui, que pagui amb brillants el teu pecat”. La veu de Pedro Vargas entonant l'enganxosa i suggerent cançó d’Agustín Lara és el teló de fons mentre la càmera segueix a Ninón Sevilla deambulant pel cabaret, amb el seu vestit de setí i strapless obert fins la cuixa, sobreposant-se al seu tràgic destí, en un dels moments claus d’Aventurera, per a mi, contínuament.

Dirigida per Alberto Gout amb sobrada habilitat narrativa, Aventurera es va estrenar l’octubre de 1950, fa exactament 69 anys. I en realitat no ha perdut el seu encant. La força i l’atractiu de la seva història va quedar demostrat amb el gran èxit de l’obra teatral del mateix nom estrenada a finals dels 90, muntada a l'estil cabaret, amb Carmen Salinas i Edith González, que s’ha reposat contínuament.

No hi ha pel·lícula més representativa del cinema de cabareteres, que va marcar l’època amb melodrames exagerats, però això sí, emotius i molt entretinguts perquè tenien també una bona dosi d’humor involuntari.

Aventurera és una delícia i en realitat gaudeixo cada cop que la torno a veure. Es una història escabellada, delirant, que al cap i a la fi representa un cop al puritanisme, a la hipocresia moral. En les paraules ressonants però certes de Jorge Ayala Blanco, la trama rendeix culte a l’estupre, a la venjança, al sadisme, a l’escatologia, al fetitxisme, a la sexualitat animal i al crim sense càstig (i aquí em detinc perquè ja m’he esgotat mentalment). El guió va ser de l’espanyol Álvaro Custodio, un home molt culte, que es va dedicar a la crítica de cinema, fet que m’anima a escriure un melodrama igual.

En pantalla, gaudim de la presència magnètica, carregada de sensualitat, de la cubana Ninón Sevilla. Tenia 28 anys d’edat i havia arribat al nostre país tres anys enrere. El repartiment és brillant, amb diversos dels millors actors mexicans que hem tingut, com Tito Junco, Miguel Inclán i Andrea Palma, qui estableix una rivalitat d’antologia amb Ninón.

No només va marcar el clímax del cinema de cabaret. Aventurera va molt més enllà. Val i molt com a cinema. Vegeu-la i em donareu la raó. Segueix tenint vigència perquè, al cap i a la fi, el que val és una història sobre la fatalitat del destí i això és quelcom que sempre ens arriba.

Eduardo Marín Conde, Sector Cine (18 oct. 2019)

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Melo to the max - aventurera directed by alberto gout and st. (1995). Film Comment, 31(6), 30

González, R. (2002). Báilame de nuevo esa rumba, ninón. Archivos De La Filmoteca, (41), 32-55,180

Tierney, D. M. (1999). Tacones plateados y melodrama mexicano: Salón méxico y danzón*. Archivos De La Filmoteca, (31), 212-227,9

Niogret, H. ; Tobin, Y. (1993). Les «rumberas» méxicaines. Positif, (391), 64-65.

Schroeder, P. (2016). Latin american cinema: a comparative story. University of California Press, pàg 120-122

Marín, E. (2019). La aventurera de Alberto Gout. Sector cine. URL: https://www.sectorcine.com/noticias-nota/aventurera-ninon-sevilla/

García Riera, E. (1972). Historia documental del cine mexicano. Ciutat de Mexic: Ediciones Era, p. 132, 133-134, 203, 261, 338, 389.

Carro, Nelson (1992). Le cinema mexicain. París: Editions du Centre Pompidou, p. 110, 149, 178, 180, 289.