Unter den BrückenUnter den Brücken

Probablement hem de considerar el major interès de Unter den Brücken en el context en què va ser produïda i estrenada, és a dir, en relació al moment històric per sobre del seu valor estrictament cinematogràfic.

En primer lloc, l’any 1945 és interessantíssim tant des del punt de vista cinematogràfic com històric. Com se sap és el final de la II Guerra Mundial, a Europa, la primavera d’aquell any. Berlín és ocupat pels exèrcits aliats i Alemanya és definitivament derrotada. En cinema, tenim a Europa òbviament el naixement del neorealisme, com per exemple Roma, città aperta (Roberto Rossellini, 1945), La terra trema (Luchino Visconti,1947) o Germania, anno zero (Roberto Rossellini, 1948), i als EUA el nou cinema negre americà de l’heroi desencantat com Double Indemnity (Billy Wilder, 1944) o The Big Sleep (Howard Hawks, 1946), però el trencament que semblen indicar aquests corrents té també el seu període de transició, liminar, fins i tot contradictori.

Ens referim amb això a un conjunt de pel·lícules, força diferents, que comparteixen el fet d’haver estat produïdes encara durant la guerra, però estrenades una vegada acabada aquesta, i del que Unter den Brücken és molt bona mostra.

Efectivament, es tractaria de pel·lícules amb temàtiques o tractaments intemporals com per exemple, a França, La Belle et la Bête (Jean Cocteau, 1946), un conte de fades d’àmplia influència surrealista, i per descomptat Les enfants du paradis (Marcel Carné, 1945) una mostra tardana del realisme poètic. També Unter den Brücken remet al realisme poètic, amb una certa poesia en el tractament formal, de gran plasticitat, i un cert realisme en els personatges i la trama, de caràcter molt popular.

També pot ser significatiu comparar la present Unter den Brücken amb la primera pel·lícula produïda ja plenament a la postguerra a Alemanya, de fet a l’Alemanya que després serà la RDA, com és Die Mörder sind unter uns (Els assassins estan entre nosaltres, Wolfgang Staudte, 1946) i que es va veure en aquest mateix cicle el curs passat.

El que a Die Mörder sind unter uns és el relat realista de l’esfondrament i la ruïna d’un país, i d’uns homes i dones, que ha perdut la guerra, aquí és escapisme romàntic. Les dues pel·lícules estan rodades a la ciutat de Berlín, amb pocs mesos de diferència, però mentre que en aquella és l’autèntic escenari d’un trümmerfilm, un film de la ruïna, física, moral i política, de tot un país, a Unter den Brücken Berlín és l’escenari també real, però idealitzat, d’una història d’amor i desig entre dos barquers i una misteriosa dona.

El realisme poètic d'Helmut Käutner: "Sota els ponts" del 1945

Sembla un bon moment per a la redescoberta d'un director que, per descomptat, mai va ser oblidat del tot a Alemanya. Moltes de les seves pel·lícules, des de Grosse Freiheit Nr. 7 (1944) fins a Die letzte Brücke (1954), continuen presents a la memòria cinematogràfica. Michael Atkinson, crític de cinema nord-americà, opina sobre el director: "Com a estilista narratiu eloqüent, Helmut Käutner ha d'estar alineat amb els seus contemporanis William Wyler, Frank Borzage, Michael Powell i Vincente Minelli. Potser - ho puc dir? Rossellini. Sí, potser".

En la història del cinema, però, Käutner va aterrar en un moment d'ambivalències. Sobretot amb les seves pel·lícules de postguerra, com a director, d'una banda, s'abstenia d'adaptar-se fàcilment al gust de les masses, però d'altra banda rarament buscava un radicalisme artístic. Per descomptat, sota els nazis, Käutner va haver de fer alguns equilibrismes. Va fer pel·lícules per a la UFA al Tercer Reich, on sempre va aconseguir evitar tractar sobre la ideologia nazi, com que no en parlava no la desvirtuava. Així i tot va tenir, alguna vegada, problemes amb el ministre de Propaganda Goebbels que no es va permetre mostrar als cinemes alemanys pel·lícules com Grosse Freiheit Nr. 7, però, tot i això, va poder tirar endavant projectes que portaven la seva pròpia firma.

Va dirigir Unter den Brücken el 1944 amb pocs diners. Tot i que la pel·lícula es va estrenar el març de 1945, no va arribar al cinema i no va obtenir un llançament regular fins al 1950. El film tracta sobre Hendrik (Carl Raddatz) i Willi (Gustav Knuth), dos barquers que durant una nit veuen a la jove Anna (Hannelore Schroth) en un pont a punt de suïcidar-se. Els dos són retratats com a homes petits, completament no heroics, no gaire joves, i que la seva única ambició és conèixer a les aigües que flueixen de l'Europa central, però tot canvia quan troben a Anna.

Käunter retrata una intimitat gairebé atemporal. La música que Bernhard Eichhorn va compondre per a l'entrada a Berlín remet a l'ambient dels anys vint de forma molt precisa. Ni rastre de "gran llibertat". En contrast amb els espais estrets que hi ha a sota de la coberta, el petit apartament al pati del darrere on viu Anna, només hi ha fotografies de paisatges fluvials que només es coagulen a la imatge final del final feliç d'un viatge junts a un futur obert.

El treball de càmera, que converteix la pel·lícula en un estudi en llum i ombra, és impecable. Des de les imatges dels crèdits inicials fins a l'última escena. En concret, a l'escena del pont hi ha un treball d'il·luminació immillorable, al principi, només és visible la cara d'Anna, envoltada per l'ombra de la nit, de la qual destaquen les parts il·luminades amb una artificialitat gairebé natural. Això també es pot anomenar "realisme poètic". I fa que Helmut Käutner amb ell - ho puc pronunciar? - sens dubte estigui al costat de Jean Renoir o Marcel Carné.

Ekkehard Knörer a http://www.filmzentrale.com

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Jacobsen,W, Prinzler, H. Käutner. Berlin : Edition Filme, cop. 1992.

Patalas, Enno. The German Waste Land "Sight and sound", Vol. 26, Iss. 1,  (Summer 1956), p.24.

Schoenbaum, David. Letter from Germany. "Sight and Sound", London Vol. 34 (Winter 1964), p. 32.